diumenge, 22 de febrer de 2015

Des de la discapacitat

La realitat és una. Podríem dir que és alguna cosa ben objectiva. Però la visió sobre la realitat és sempre molt subjectiva. Cadascú la veu des del seu angle, des de la seva situació, des del seu estat d’ànim, etc.  Podríem dir que la vida és tal com la veiem, tal com la percebem.
Sobre el tema de la discapacitat també se’n poden tenir moltes visions, no sempre coincidents. Però sí que en parlarem molt diferent si ens toca viure-la de prop. Això és el que ens diu la Mònica Terribas en una entrevista que li van fer el febrer de 3013 al blog 52 tallats i un tovalló, un blog que parla sobre discapacitat i salut mental. Recullo una resposta d’aquesta entrevista:
És una de les poques persones que hem entrevistat que pot parlar de manera directa sobre discapacitat. Ha canviat la teva visió del món?
La meva vida és la que és. Jo estic casada amb una persona que té una lesió medul·lar des dels 27 anys, i que ara en té 47, i tinc un fill amb síndrome de Down. La meva vida consisteix a aprendre d’ells. L’avantatge de viure amb una persona amb discapacitat és que la seva visió de la realitat és infinitament més rica que la de les persones que, aparentment, creiem que som normals. Aquesta cosa que ens fa tanta ràbia de la suposada normalitat, aquesta mirada condescendent que sempre tenim sobre l’altre que té unes capacitats que nosaltres considerem que poden ser inferiors a les que altres persones tenen. D’una banda, ells tenen una mirada molt més aguda sobre les coses que realment són essencials de la vida. Aquest és un factor fonamental. Ells tenen la capacitat de detectar què és prioritari i nosaltres ens perdem en l’accessori d’una manera sistemàtica. De l’altra, és que tots els valors i tota la part emocional de la vida – sobretot això ho he après del Marc, el meu fill – és la màxima preocupació. No es l’aconseguir fites, sinó el fer que tot l’entorn sigui feliç. I quan t’adones que per a ell l’important és que tu estiguis bé, la resta és completament accidental. Per mals tràngols que tu passis, l’únic que ell vol és que tu somriguis davant dels problemes. I això t’obliga a relativitzar molt les coses que, en un moment donat, et semblen insuperables.
Mònica Terribas* (Barcelona, 16 de gener de 1968). La discapacitat forma part del dia a dia de Mònica Terribas. La periodista explica que, tant el seu fill amb síndrome de Down com el seu marit, que es mou en cadira de rodes, l’han ajudat a valorar allò que realment és prioritari a la vida i a relativitzar les dificultats quotidianes. “La meva vida consisteix a aprendre d’ells”, assegura. Ex-directora de TV3, consellera delegada i editora del diari Ara i ara al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio, confessa que la velocitat a la qual funciona el seu ofici li deixa molt poques estones per fer altres activitats fora de la feina. És per això que, en el seu temps lliure, “blinda” poder dedicar-se a la família. “Si fas altres coses, és temps que els treus a ells”, considera. D’altra banda, la importància que dóna a l’educació també l’ha dut a exercir de professora a la Universitat Pompeu Fabra. Periodista de professió i vocació, Mònica Terribas confessa “tenir la sort” de fer un ofici que li agrada.