L’àtic de Rouco Varela

El Papa Francesc està fent, de mica en mica, una veritable revolució a l'Església. En la famosa entrevista que li va fer el jesuïta italià Antonio Spadaro, director de la Civilttà Cattolica, ja deixava anar tot un seguit de pistes per on volia anar i, per als que no el coneixíem, de seguida vam adonar-nos què pensava, com parlava i com volia actuar en un munt de qüestions. Manifestava un radical canvi de perspectiva en el dir i en el fer de com anaven les coses al Vaticà en aquests darrers anys.  En l’entrevista va dir:"Veig l'Església com un hospital de campanya després d'una batalla. Que inútil és preguntar-li a un ferit si té alts el colesterol o el sucre! Cal curar les ferides. Ja parlarem després de la resta ". Tot un signe de com s’hauria d’actuar de forma urgent en l’Església catòlica.

El Cardenal Arquebisbe emèrit de Madrid, Antonio María Rouco Varela, sembla que no s’ha assabentat que corren nous aires. Sis mesos després del seu cessament, per fi ha abandonat el palau arquebisbal. Sembla que li sabia molt greu marxar-ne i no en tenia cap ganes ni cap pressa… El "cardenal okupa" (com li diuen, amb cert sarcasme, els capellans de la diòcesi)  se n’ha anat a viure finalment a un altre lloc, però no pas a un lloc qualsevol. Ha anat a viure a un àtic de luxe  (370 metres quadrats, sis habitacions i quatre cambres de bany) que, segons diuen els diaris, només la reforma d’aquesta nova residència del purpurat ha costat més de mig milió d'euros, que haurà d’assumir el nou arquebisbe, Carlos Osoro. Quina gràcia que que li haurà fet!

Rouco Varela es veu que no llegeix ni escolta el Papa, que no es cansa de dir que vol “una Església pobra i per als pobres" i no para de fer gestos simbòlics per dir-nos el que vol de l’Església. Els gestos sempre són molt més importants que les paraules. O dit d’una altra manera: les paraules han d’anar acompanyades de gestos perquè, si no, no volen dir res. I no cal dir que els gestos que fa són a hores lluny de la manera de fer de Rouco. Els gestos simbòlics de Francisco tenen un profund regust evangèlic, fan olor de evangeli i a Jesús de Natzaret. Per això, no solament els seus gestos sinó les seves mateixes paraules són acollides ara d'una manera nova tant per creients com per no creients. A Buenos Aires ja ho feia i ara vol seguir fent-ho. Quan era cardenal ja era discutida la seva manera de fer i les seves paraules per tot un munt de gent que, tot i que es deia catòlica, estaven en l’extrem oposat de com era ell. Ara es troba amb el mateix problema a dins mateix del Vaticà. Es veu que hi ha un bon grup de gent que li fa la guitza –per dir-ho suaument- i no veu amb gens de bons ulls tots els canvis que està disposat a fer, sigui com sigui. Els que el coneixen diuen que és un home molt tossut i que no els serà gens fàcil fer-lo tirar enrere.

Rouco Varela no en fa gaire cas, però molts altres bisbes espanyols tampoc sembla que en vulguin fer perquè la majoria han callat com a morts i algun fins i tot ha sortit a defensar-lo dient que "una diòcesi té l'obligació de sostenir als seus bisbes emèrits, i buscar la manera d'oferir un lloc necessari i digne perquè pugui seguir mantenint una presència en aquesta diòcesi". Concretament això ho va dir el portaveu de la Conferència Episcopal, José María Gil Tamayo, responent d'aquesta manera a la qüestió del famós àtic que la diòcesi ha pagat al cardenal Rouco Varela.

En un extrem hi tenim Rouco Varela. En l’altre,  Pere Casaldàliga, que fa anys que fa aquest camí que ara marca el Papa Francesc. Quan era bisbe i havia d’anar a les reunions de la Conferència Episcopal a Brasília li criticaven que perdés dos dies anant-hi en autobús, enlloc d’anar-hi en avió. Ell sempre donava la següent resposta: “Passo el mateix temps que els pagesos de la meva diòcesi, que han de perdre dos dies per anar a Brasília a vendre un sac de fesols”. Rouco se n’ha anat a viure en un àtic de luxe. Casaldàliga s’ha retirat en una casa humil enmig de la seva gent, tot i estar malalt de Parkinson. Durant tots els anys que ha estat bisbe ha lluitat a favor dels indígenes, dels camperols i dels més desfavorits. La seva gran causa va ser sempre la de la justícia. Es va negar sempre a vestir de forma estranya. Va viure sempre pobrament i va estar sempre al costat dels pobres. Ha estat un referent dins de l’ Església i ell sempre ha dit que els seus referents són Jesús de Natzaret, Francesc d'Assis, Teresa de Lisieux i Carles de Foucault.

Alguna vegada ha dit que les seves grans preocupacions són que l’Església, les Esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món de tal forma que tothom tingués el suficient i que no haguem de viure en un món on dos de les terceres parts sembla que no tenen dret a viure. Sempre ha manifestat el desig de que s’acabi la fam al món i s’acabi la fabricació d’armes i la carrera armamentista. I, per acabar, que s’acabin les guerres, sobretot les guerres de religions. Sempre explicava que quan era petit escoltava als seus pares dir “Nosaltres som pobres” i que això va fer que cregués fermament que aquesta havia de ser l’opció fonamental de l’ Església. Una opció que defineixi l’ Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar al bàndol dels pobres.’ Per a l’Església aquesta també ha de ser la única veritat.”

Una altra vegada va dir: “Si jo fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir ‘'l’Estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’ Estat. La segona, posar en suspens, en entredit la cúria romana, y la tercera convocar una trobada –diem-li Concili si voleu-, vertaderament ecumènica, per a refer totalment la cúria romana, per a redefinir el ministeri de Pere i per a proposar amb serietat la inculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podria  ser el propi celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, a vegades en la litúrgia i en la pastoral.”

Vaja, més o menys com Rouco Varela!