dimarts, 10 de març de 2015

Perdre un fill

Perdre un fill deu ser una experiència molt dura, ho reconec. Com que no he passat per aquesta experiència, no puc parlar en primera persona. Però m¡ho puc imaginar. Deu ser dur. Molt dur.  Algú ha dit que la pèrdua d'un fill és l'experiència més propera a la pròpia mort que pugui patir un ésser humà. Jo diria que en molts cassos encara pot ser més dur perquè la pròpia mort la podem arribar a digerir de mica en mica i en alguns cassos potser fins i tot la podem arribar a desitjar.

Que quedi clar, doncs, que haver de passar per aquesta experiència és quelcom que no desitjaria a ningú. D’alguna manera és haver de continuar viu després d’haver mort una part d’un mateix molt important. El que ha perdut un fill d’alguna manera ha mort, però segueix viu i ha de seguir vivint. Posar-se en aquest món de sentiments tan profunds i gosar-ne parlar potser és un atreviment. Però m’hi atreviré.

I m’hi atreviré, després d’haver llegit –ben bé per casualitat- el blog d’un pare que va perdre el seu fill d’accident. El blog es diu http://joanmasachs.blogspot.com.es/ i l’escriu el pare del Jordi. Ell mateix el presenta dient “Soc el pare d’en Jordi, una persona normal a qui li ha tocat viure la pitjor de les desgràcies: la mort d’un fill. Desprès de molt pensar-hi m’he decidit a engegar aquest Blog, com un petit homenatge al meu fill Jordi. El motiu no és altre que deixar constància del meu estat d’ànim i els meus pensaments a mesura que vagi passant el temps, degut a la desgràcia que m’ha tocat viure. La pretensió no és en cap cas ésser una guia ni un referent per aquell que pugui trobar-se, ara o en el futur, en una situació semblant, ja qui ni soc la persona adequada (només soc un pare a qui li ha tocat viure la pitjor de les desgràcies) i a més cada persona és diferent, com ho és cada situació.

M’ha cridat l’atenció el darrer apunt que hi ha fet  fa només quatre dies. He he descobert molta amargor, molt dolor i molta rebel·lia. M’ha semblat que hi havia un trauma molt gros. Un trauma no gens superat que he anat constatant a mida que l’anava llegint. N’he llegit només algun trossos i li he fet una ullada per damunt. Però m’he adonat que després de 6 anys encara hi ha una ferida molt oberta, Una ferida que encara supura i que no sembla que es vulgui tancar. Com deia al començament, no soc ningú per jutjar i de cap manera em puc ni em vull posar al seu lloc. El fill l’ha perdut ell i no pas jo. Per tant, he de respectar els seus sentiments.

Però sí que m’agradaria contrastar aquest blog amb un altre al que hi estic subscrit i que llegeixo amb una certa assiduïtat. Aquest altre blog https://gruporenacer.wordpress.com/ tracta del mateix tema. És el blog d’un grup que es diu RENACER i que és el lloc on un grup de pares que han passat per aquesta mateixa dolorosa experiència buiden el seu dolor, les seves amargors i el seu sofriment. Però també hi buiden les seves esperances, la seva actitud positiva davant d’una experiència com aquesta i el seu desig de superar la situació. Aquest blog és totalment diferent de l’anterior i és el que voldria destacar amb unes quantes reflexions.

La primera reflexió que en trec d’aquest blog és que “el dolor compartit, és menys dolor”. Potser com l’alegria que, si la compartim, és més alegria. Les persones no som illes. Ens necessitem, ens hem d’ajudar, hem d’estar al costat dels altres i haver de viure sol i sense cap afecte és molt dur. Aquest grup ens diu que és molt important estar al costat de l’altre. Que, en molts cassos, amb això sol ja n’hi ha prou. En certs moments no calen paraules (més aviat sobren) i només cal saber que tenim persones que ens estimen al nostre costat.

Una altra reflexió és que el dolor inevitable que produeix la pèrdua d’un fill s’ha de superar i es pot superar en la majoria dels cassos. És cert que cal temps, que s’han de passar les lògiques etapes i que a vegades deu costar molt. Però s’ha de seguir vivint i s’ha de seguir vivint de manera diferent a com es vivia quan es tenia el fill. El grup de pares que escriuen el blog estan per compartir aquest immens dolor; volem ajudar-se mútuament a seguir vivint amb dignitat i intentar trobar-li un sentit a la vida que encara els queda per davant. No tenen cap veritat per revelar, ni instruccions per superar la crisi, però ells mateixos reconeixen que tenen la vivència positiva del Renéixer d'altres pares que han viscut una experiència similar.

Els pares que han perdut un fill NO PODEN CANVIAR EL PASSAT, PERÒ PODEN TRIAR EL QUE FARAN  AMB AIXÒ QUE ELS HA PASSAT. El missatge d’aquest blog ens mostra que, en un instant tan crucial en la vida d’una família, han d'optar entre dir-li sí a la vida o deixar-se portar per les emocions i tancar portes i finestres, colgar-se al llit, no voler treballar, renunciar a arreglar-se, com si estiguessin morts en vida. Si en un moment així hom es mor en vida s’està tornant ell mateix en el seu propi botxí.

El missatge d’aquest blog ens mostra –a diferència de l’altre- que és possible assumir un canvi d'actitud, assumir una actitud positiva i fer dels fills morts, no ja els nostres botxins, sinó els nostres mestres. Seguint el pensament del gran psiquiatre Víctor Frankl, que reclòs en un camp de concentració va perdre la seva dona, un fill en gestació, la seva mare, el seu pare i un germà i va patir les vexacions pròpies del règim nazi, diu que cal tornar a construir una fe i una esperança de viure.  Cal salvar la pròpia vida ja que no podem fer res amb la vida del fill. Enfront del que ens passa a la vida, que no podem canviar, hi ha una cosa que sí que podem canviar: aquesta cosa és la nostra actitud davant la vida. Nosaltres no podem canviar el que ens ha passat, però podem canviar la nostra actitud i, en lloc de sentir-nos morir i caminar per aquest món amb el cap cot com si volguéssim aplegar totes les penes que trobem pel camí, caminar amb el front ben alt en homenatge a aquest fill i assumir una actitud positiva producte del nostre amor cap a ell.