Una setmana diferent

A partir de demà, diumenge de Rams, entrem en una setmana especial. És una setmana diferent per a la majoria de gent, sigui creient o no. En diem Setmana Santa, tot i que de santa no en tingui absolutament res per a una bona part de la societat. Per a molts serà només una setmana de vacances, de relaxació física i psíquica entre les vacances de Nadal i les de l’estiu o potser una setmana de turisme més o menys religiós. Per a molts cristians –però no pas per a tots, ni de bon tros- sí que ho és de santa perquè en aquests dies celebrem el que és el nucli de la nostra fe: passió, mort i resurrecció de Jesús. Seria bo, però, que uns i altres sabessin quin és el significat d’aquesta setmana per poder entendre el present a partir del passat, sense obviar-lo, amagar-lo o menystenir-lo. I a partir d’aquí, que cadascú actuï en conseqüència.

Per tant, caldrà veure quin és el sentit original d’allò que celebrem i veure en quina mesura respectem i vivim aquest sentit original. La mort violenta de Jesús, la seva crucifixió, és una conseqüència de la seva manera de viure. Seria bo no fixar-nos només en uns fets que ens fan aflorar els elementals sentiments humans de la compassió (=patir amb l’altre), de la solidaritat o de la justícia, sinó aprofundir una mica en les causes per les que va haver d'afrontar tot allò i analitzar una mica les actituds dels responsables d'aquells fets que, sota capa de pietat i respecte a la llei, van decidir eliminar-lo. No estaria de més que ens preguntéssim: ¿Qui i per què van matar Jesús? ¿Qui i per què segueixen matant-lo avui? Són aclaridores les paraules del teòleg E. Schillebeeckx: "La mort de Jesús en creu és la conseqüència d'una vida en servei radical a la justícia i l'amor; seqüela de l'opció pels pobres i desheretats; de l'opció pel seu poble, que patia explotació i extorsió. En aquest món, tota sortida a favor de la justícia i de l'amor és arriscar la vida ".

Si analitzem una mica  el que passa en el món, veurem com moltes societats segueixen reproduint, en grau i condicions diverses, la mateixa trama que en temps de Jesús i que avui portarien Jesús a ser de nou crucificat. El gran novel·lista grec Nikos Kazantzakis va fer una gran novel·la partint d’aquest tema  i amb el títol: ‘El Crist de nou crucificat’. Una obra mestra que recomano vivament. Seguim amb el mateix dilema de sempre: creure que aquest món està marcat fatalment per a la injustícia o creure que està fet per viure en fraternitat universal i, en conseqüència, per a una convivència solidària, que ens faci viure en pau i felicitat . En aquest sentit, la "derrota" de Jesús, celebrada pels seus enemics, es va convertir paradoxalment en victòria per a cadascun dels humans i de la humanitat sencera. És exactament això el que els cristians celebrem durant aquests dies: que la vida, la mort i la resurrecció de Jesús il·luminen amb llum inèdita el destí de la humanitat i assenyala que la vida de tots, però especialment dels desheretats i rebutjats, no queden perdudes per sempre.

Qualsevol creença religiosa té les seves raons i les seves desraons. Creure tot això que dèiem serà una bona raó per alguns i una completa i boja desraó per uns altres. El teòleg Juan Antonio Estrada en va fer un bon llibre fa ja una colla d’anys (Razones y sinrazones de la creencia religiosa, Madrid, Trotta, 2001) on diu que la pregunta pel sentit de la realitat, pel sentit mateix de la vida, és una pregunta que forma part consubstancialment en l'ésser humà. L'ésser humà no només es pregunta com és la realitat (ciència), ni quin és el seu significat i sentit racional (filosofia), sinó que la percep com una cosa misteriosa que suscita admiració, sorpresa i ansietat. No només s'afronta la vida des de la raó, sinó que és tota la persona amb els seus desitjos, mancances, expectatives, projectes i esperances, pors i temors què s'enfronta amb la realitat. Les creences i els sabers responen a expectatives humanes que superen la racionalitat. La religió pot tenir consistència perquè respon a preguntes i necessitats humanes que no poden ser resoltes per la ciència i tampoc per la filosofia, encara que sigui aquesta la que més s'acosta a la religió com a sistema metafísic de creences. Hi hagi Déu o no, la religió roman, perquè respon a preguntes existencials inevitables i manté el caràcter misteriós de l'univers i de l'home.

Preguntar-se per què creiem no és pas només una feina d’aquests dies de Setmana Santa. Podem i hem de preguntar-nos personalment per què creiem en qualsevol moment o circumstància en què un fet de la vida ens qüestioni o ens interrogui. Sempre ens caldrà donar raó i raons de la nostra fe –no tan pels demés, sinó fins i tot més per a nosaltres mateixos-, ens hem de comprometre amb una fe almenys raonable, plausible, convincent i segur que no demostrable. Segons quines coses no es poden demostrar, perquè tota pretensió global de sentit per a la vida humana sobrepassa el marc del que comprovable empíricament i del racionalment fonamentable. La necessitat de sentit justifica la recerca religiosa, però no legitima ni convalida la seva veritat. Per això la religió és compatible amb el dubte, un element que humanitza sempre la religió i que impedeix el fonamentalisme, s'obre a la interpel·lació d'altres religions i dels no creients i permet l'autoqüestionament.

Aquests dies de Setmana Santa ens poden ajudar a reflexionar sobre l’etern i mai resolt problema del mal en el món. ¿Quin paper hi juga Déu en això? ¿Quin sentit té la vida i per a què tant patiment?. Mai trobarem la resposta definitiva i mai podrem trobar una justificació racional del mal.  Com tampoc trobarem mai raons convincents per fer compatible l'experiència del mal i l'afirmació d'un Déu bo i omnipotent. Però sí que a partir de la vida i mort de Jesús potser ens serà possible trobar suports per afrontar cristianament el mal. I, finalment, creure en la resurrecció de Jesús vol dir creure en l’esperança, creure que darrere de totes les foscors, de tots els interrogants, creiem que hi ha una llum. En un món on molta gent s’ha acostumat a viure sense Déu, potser l'experiència de Déu que ofereixen alguns cristians com a testimonis pugui ser motivadora i interpel·ladora  per a l'home i la construcció de la societat. És el que K. Rahner i J.B. Metz defensaven en parlar del futur místic i polític del cristianisme, encarnat en figures com Oscar Romero, Ellacuría, Teresa de Calcuta, Ghandi i Luther King.

En una societat secularitzada com la nostra aquests dies tindran el sentit que cadascú els vulgui donar. Però podem caure en l’error de que la religió pugui tenir més sentit que la preocupació per Déu. Les funcions socials de la religió persisteixen, encara que modificades, en les societats post industrials i això ho podem veure amb les manifestacions folklòric-religioses i les festes consumistes de Nadal i Setmana Santa.Caldria analitzar una mica amb quina intenció i sentit la gent va ala Missa del Gall o a les processons de Setmana Santa. No és pas el mateix anar-hi com a creient o cam a turista per fer-hi un munt de fotos i escoltar saetas…Aquestes manifestacions religioses atrauen massivament a creients i no creients però en molts cassos neutralitzen i eliminen el significat de representació cristiana que podria legitimar-les.

Sigui com sigui, que tingueu una bona Setmana Santa!