Veïns

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas (un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l'Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. "Molts dels seus habitants [...] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement [...] ben administrat."

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del "Regne Unit dels Països Baixos" sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d'agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: "La Muette de Portici". Quan el tenor cantava l’ "Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l'audàcia i l'orgull", el públic va sortir del teatre al crit de "Visca la llibertat", i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d'ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L'1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d'aconseguir la pau i mantenir l'equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als "orangistes", partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s'unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d'ells va insultar l'altre dient-li: "francès pollós". Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L'endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: "Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi ". "El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment", diria després amb orgull. Per imposar l'alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s'hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar "fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` ".

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d'un govern, sinó per aristòcrates amb segles de " pràctica en un govern constitucional ". D'allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. "Lord Ponsonby va arribar a l'ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n'aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.