dissabte, 2 de maig de 2015

El caliu d’una llar

Aquest dijous vam enterrar el David. Tenia 81 anys i era el més vell de la Residència d’ ACUDAM. Feia 32 anys que va començar a treballar a l’ACUDAM i va ser dels que va estrenar la Residència que es va construir l’ any 1997. Vol dir que  hi va ser 18 anys.

Els que llegiu habitualment aquest blog ja sabeu que jo hi vaig treballar durant 29 anys i, per tant, vaig conèixer el David quasi des del principi. Els primers anys l’anava a buscar i el retornava cada dia a casa seva de Vila-Sana. Fins que va ingressar a la Residència  i ja hi va restar definitivament.

El David era tota una institució entre nosaltres i jo diria que a tot el Pla d’ Urgell. El fet que el seu germà tingués una empresa d’autocars i fes excursions i prestés serveis a tots els pobles de la plana i que als seus anys de joventut el David l’acompanyés en els viatges feia que el conegués quasi tothom. També era molt conegut perquè no faltava mai a les Festes Majors dels pobles de la comarca. Normalment hi anava a peu però, com que tothom el coneixia, de seguida trobava algú que el pugés al cotxe. No li calia aixecar el dit perquè la gent ja parava només en veure’l… 

Com us deia, el David feia 32 anys que era a l’ ACUDAM i és ben conegut que la primera feina que es va fer al taller va ser enfilar tubs de plàstic en ganxos metàl·lics per a fer tires llargues que es tallaven a mida per a fer cortines per a portes i finestres. El David va ser, per tant, dels primers en fer aquesta feina i la va fer durant tants anys que ja la feia a ulls clucs. Un dia algú fa ver una foto de les seves mans enfilant tubs de cortina, foto que es va convertir posteriorment en una ceràmica -símbol d’ ACUDAM- que s’entrega en certes ocasions com a obsequi o record del centre. Les mans d’aquesta foto que teniu aquí al costat són, doncs, les mans del David treballant.

Amb motiu dels 35 any de l’associació es va fer fet un llibre que recollia els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intentava explicar tota la trajectòria fins llavors. Volent-me unir a aquell esdeveniment, vaig un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part de la gran família d’ ACUDAM. Aquest any ja en fem 40 i, per tant, el podem adaptar a aquesta celebració.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 40 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’ il·lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

 

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

 

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 40 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar,

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

 

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis.

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

Per a celebrar aquest 40 anys ACUDAM s’ha proposat ampliar l’actual Llar–Residència davant la necessitat d’atendre millor els seus membres més grans. Els anys passen i la realitat imposa nous servis per a donar millor atenció a tots els residents que, com en el cas del David, es van fent cada cop més grans. Per aquest motiu s’afegiran 12 places més a les 24 ja existents a la Residència i a les altres 24 dels pisos-llars. La construcció del nou equipament coincideix, doncs, amb els 40 anys de l'entitat que ha preparat un seguit d'activitats per celebrar-ho i que, des de la pàgina web, des del Facebook i des d’aquest mateix blog anirem comunicant i comentant.

El més important és, però, que les persones amb capacitats diferents trobin un lloc com ACUDAM que es converteixi en casa seva, una vegada han de deixar les seves famílies perquè els pares es fan molts grans, emmalalteixen, moren o per altres motius de força major. És en aquest moment quan és necessària una segona llar on s’hi trobi el caliu familiar del qual tots n’estem necessitats. A la residència d’ ACUDAM no hi ha aquella emblemàtica llar de foc que hi havia antigament a les cases i on hi havia penjats els clemàstecs  a la xemeneia de la llar, on s’hi penjaven les olles, els perols, etc., que s'havien de posar a escalfar al foc. Aquelles llars que durant els temps de fred no s’apagaven mai doncs de bon matí sempre es trobava caliu sota les cendres. Només calia enretirar una mica la cendra i allà sota hi trobàvem les brases sempre a punt per revifar el foc nou del dia i que encara servien per encendre els fogons per fer bullir la tassa de llet o per fer la torrada abans de marxar a l’escola.

A la residència d’ ACUDAM no hi ha llar de foc,  però sí que hi ha el caliu que donen els cuidadors i cuidadores. En donen testimoni cada dia les famílies i en podem donar constància també tots els que, com en al cas del David, han estat cuidats fins al darrer moment en què ha estat acompanyat en els seus darrers moments per la seva família natural i per tota l’altra gran família d’ACUDAM. Aquest tipus de residències assistides són cada cop més necessaris perquè estan adreçats a persones que necessiten una assistència integral per dur a terme les activitats de la vida diària, és a dir a persones amb un alt grau de dependència, que necessiten atenció i supervisió constant i que, per circumstàncies sociofamiliars, requereixen la substitució de la llar.

Amb iniciatives com aquesta crec que és la millor manera de celebrar 40 anys d’una institució com la nostra i espero i desitjo des d’aquí que en siguin molts més.