dimecres, 10 de juny de 2015

Pactes diabòlics

¿Es posible hacer un pacto con el diablo?Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic. El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder, l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.

I així anar fent. Amb l’única condició de tocar poder de prop, una poltrona on aposentar el cul i uns calaixos ben grossos on guardar el principis, alguns polítics es passen aquests dies de pactes abans d’anar a la platja i fer vacances. Aquí és on s’escau exactament allò del Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”. La política, com en altres ordres de la vida, no sempre funciona per principis ètics clars i nets. Més aviat es mou entre dues aigües i entre llums. I sovint amb aigües brutes i poca, molt poca, llum. No sé si algun dia això canviarà i si n’aprendrem una mica d’alguns països on la res publica és una cosa força més clara, pública, i es fa amb llum i taquígrafs. Aquí no hi estem acostumats i encara no ho exigim prou. Per això encara posem massa confiança en polítics d’aquest estil.

Tot això no vol dir pas que sigui enemic dels pactes. En tots els ordres de la vida crec que són inevitables per tal de poder viure o, almenys, sobreviure. Pactem amb els amics, amb la família, amb els veïns. Pacten els mestres amb els alumnes; pacten els entrenadors de futbol amb les seves figures... Pactar és bo. Les treves són bones. Les negociacions en tots els terrenys són sempre convenients, necessàries i, molt sovint imprescindibles. El que no accepto com a bo o legítim són els pactes contra natura. Vendre’n l’ànima al diable no acostuma a sortir a compte, tot i que tot hi hem estat temptats alguna vegada i potser ho hem fet i tot. Adulterar els principis propis tampoc acostuma a sortir a compte perquè més d’hora o més tard es fa present el fracàs. Em sembla que tots nosaltres hem sentit el propi fracàs -més o menys gran- per haver abandonat pel camí principis que consideràvem imprescindibles per poder viure amb dignitat. Poques persones han sigut sempre totalment rectes i poques persones poden dir que no s’han desviat ni un centímetre dels seus ideals. I si n’hi ha alguna, cal fer-li un monument i prendre’n exemple tots plegats.


Els fracassos, en aquest terreny, són molt comuns i tampoc cal estranyar-se’n. Però caldria que els evitéssim sempre que puguem i molt més ara que tots parlen de regeneració, neteja i començar de nou. Si els nostres polítics fan pactes lògics, naturals i beneficiosos pels ciutadans, tots ho entendrem, i fins i tot els aplaudirem.Ala Ajuntaments això sembla més fàcil, fins i tot, perquè els temes són molt propers al ciutadà. Altres tipus de pactes no els entendrem mai a la vida, per més que ens els expliquin pel dret i pel revés. Són legítims? Són necessaris? No s’han preguntat si a la llarga no hi sortiran perdent?. Sembla que no s’ho plantegen això. O si s’ho han preguntat i ho han analitzat, no els importa gaire. Calen menys paraules, menys explicacions d’allò que havien dit i més fets. Tot el que no sigui pactes que pensin en el ciutadà no els entendrem i cal condemnar-los.