dilluns, 28 de setembre de 2015

Avui ha tornat a sortir el sol

La jornada d’ahir havia de ser excepcional. Molts l’esperàvem més excepcional del que en realitat va ser. Jo vaig anar-me’n al llit amb el cap ple de xifres, tants per cent, opinions i interpretacions de tota mena dels resultats electorals catalans. Però avui m’adono que potser no va ser tan excepcional i que va ser, com avui, un dia qualsevol. Avui ha tornat a sortir el sol com cada dia –com ahir-, m’he llevat més o menys a l’hora de cada dia, he tret la gosseta a donar una volta, he esmorzat, he engegat l’ordinador per llegir els diaris i veure quin correus hi havia… En fi, que el dia d’avui m’ha semblat un dia qualsevol, molt semblant a molts altres i que el dia d’ahir no va ser tan excepcional com jo i molts més esperàvem.
No sé si ens cal esperar dies excepcionals. Ben pensat, en la vida d’una persona hi han pocs dies excepcionals i el més comú és que la majoria dels dies que vivim siguin ben corrents i normals. Als que els toqui anar a treballar, hi hauran d’anar; els que estem jubilats seguirem omplint el temps amb cosetes que donin sentit a la nostra vida; els nens i nenes s’aixecaran lleganyosos per anar a l’escola com sempre; el món donarà voltes a la mateixa velocitat de sempre i la lluna canviarà de color de tant en tant per cridar l’atenció. Però els dies seguiran sent ben normals per a la gran majoria de gent. També pels catalans i també per tots aquells polítics que s’atreveixen a proclamar als quatre vents que han guanyat, que han tret molt bons resultats i que tot és alegria i xerinola sense acabar-se d’adonar –o potser perquè se n’adonen massa- que les coses no han canviat tant.
Jo cada cop veig menys dies excepcionals i més dies qualsevols. No sé pas si creure’m allò de que “el tren només passa només una vegada” o, al contrari, que “la vida ens dóna sempre segones oportunitats”. Pensant-ho bé, potser són certes les dues coses…Avui ha tornat a sortir el sol com sempre i veig que seguiran havent-hi els mateixos problemes de sempre i farem més o menys el de sempre per viure –alguns-, sobreviure –altres- i malviure –molts-. I és que la vida acostuma a ser més monòtona del que voldríem i als dies plans i grisos els hi hem d’anar posant una mica de pebre i sal per tal de que tinguin una mica més de gràcia. Als dies normals els hem de donar sentit posant-los-hi adjectius i amanint-los una mica per tal de poder-nos els empassar amb una mica més de gràcia.

No esperem dies excepcionals i mirem de que els dies comuns i ordinaris no siguin vulgars.Si aconseguim això ja haurem fet molt. Avui els nostres polítics hauran de fer la seva feina –callada, grisa i desconeguda per la majoria de nosaltres- per tal de que aquest país faci els passos necessaris per poder ser ell mateix, per poder deixar de ser súbdit de Madrid i per ser algun dia no massa llunyà lliure i digne. I potser llavors podrem dir que aquell dia ha sigut un dia excepcional. Entretant, convencem-nos que seguirem vivint molts dies normals; potser encara ens esperen un munt de dies normals i corrents. Però no hi fa res si un dia arriba aquest dia excepcional que tots esperem.