dimarts, 10 de novembre de 2015

Al principi


Al principi tot costa molt. Tot és làbil, tremolós, insegur. Tot és ple de clarobscurs i tremolors. Tot és líquid, gelatinós… Al principi tot és exploració, temptejos, camins entre boires i amb companys de camí desconeguts; al principi hi ha més desconfiança, moltes pèrdues i retrobaments i molta incertesa. Els començaments són sempre molt durs. Però també molt il·lusionadors. La gran fortalesa dels començaments és la força dels propis convenciments i dels principis morals de cadascú. és el que ens dóna força i ens fa seguir.
Tot costa molt sempre, però al principi tot costa encara molt més. Però les circumstàncies són les que són i s’han d’entomar tal com venen. El que no podem fer de cap de les maneres és deixar passar el tren amb la fútil, fugaç i inútil esperança de que ja en passarà un altre ben aviat. Potser algun dia passarà però anem-nos fent càrrec de que no passarà aviat, que pot tardar molt i que ara és el moment d’espènyer fort i tots junts. Per més que molt ho neguin, podem aconseguir-ho. No és cap entelèquia ni cap utopia.
Ara és el moment de donar passos ferms i segurs tots aquells que veuen les coses clars; és el moment de ser intel·ligents, de negociar tot el que calgui i fins on calgui per tal d’arribar a un acord. És el moment de retratar-se, tot i que alguns ja s’han retratat i han quedat ben retratats.
Per això em va agradar llegir la carta oberta publicada ahir per l’antropòleg i històric militant comunista Manuel Delgado que, amb la seva habitual lucidesa analitzava el moment actual i anunciava que abandonava Comunistes de Catalunya, formació fruit de la fusió del PCC i del PSUC Viu i integrant de la coalició Esquerra Unida i Alternativa i plegava arran de la votació negativa de Catalunya Sí que es Pot a la declaració independentista, juntament amb el PP, Ciutadans i el PSC. Entre altres coses, diu Manuel Delgado a la carta:
“En nom d’aquesta fidelitat he assumit com a propis els nostres errors. He suportat la nostra complicitat amb la repressió de Joan Saura contra els moviments socials i amb la destrucció de la Barcelona popular i la seva entrega al més brutal neoliberalisme. No he entès com podíem desaprofitar l’oportunitat irrepetible de participar i àdhuc contribuir a orientar esdeveniments transcendents que implicaven un autèntic procés de ruptura democràtica, que havíem repetit que desitjàvem i davant del qual, ara que el teníem davant els nassos, ens arronsaven, incapaços d’entendre el que passava i menys d’intervenir per reforçar el seu vessant més social.
Però ni els servilismes ni les pusil·lanimitats em feien perdre l’esperança que en algun moment prendríem consciència de la importància extraordinària de la  dinàmica històrica en què ens trobàvem immersos i recuperaríem alguna cosa de la nostra vella audàcia a l’hora d’analitzar i passar a l’acció.
El que no m’imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor malson no podia figurar-me la paorosa imatge d’aquest matí al parlament: els nostres diputats votant colze amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la “España una, grande y libre” que és Ciutadans.
En fi. En aquestes condicions està clar que no puc continuar militant a Comunistes de Catalunya. Si us plau, accepteu la meva baixa i la meva dimissió com a membre del Comitè Central.”

Ara és el moment en què els nostres polítics demostrin la seva talla, la seva vàlua i es convencin de que han de fer el que calgui per a no defraudar les esperances de molta gent. És l’hora de no ser curts de vista i mirar a llarg termini. Endavant, doncs, Bona feina i molta sort