diumenge, 3 de gener de 2016

Pregó nadalenc


Temps enrere recordo haver llegit una interessant entrevista de Laia de Ahumada a Joan Escales, rector d’ Enviny, al Pallars Sobirà. Si voleu, la podeu llegir aquí: Entrevista a Joan Escales.
Justament avui un amic m’ha fet arribar el Pregó de Nadal que ha escrit aquest any. Com que encara som en temps nadalenc i considero que és prou bonic com per llegir-lo pausadament, us el transcric.

PREGÓ DE NADAL 2015
S’apropa Nadal!
Quan comença Nadal?
Nadal comença quan comencem a somiar en ell. Així ho vivíem en la nostra infantesa. El que feia bonic el Nadal era l’espera. Per tant, tractaré de descriure com l’esperàvem i el vivíem, en aquells temps.
-Jo recordo de ben petit, en el meu poblet dels Pirineus, Enviny, quan sentia les primeres esquelles de les ovelles que baixaven de les muntanyes i trencaven el silenci del poble, em feien pensar en Nadal.
-M’ho recordaven també el bel ensordidor dels corderets, a l’hora d’afillar, quan esperaven les seves mares al corral per a popar.
-La fal·lera dels nens a la sortida d’estudi que ens passàvem la tarda a l’alzinar en busca de soques i d’arbres caiguts per a preparar la foguera de la Nit de Nadal.
Despertava també la il·lusió de Nadal veure com la nostra amiga que havia estat amagada durant tot l’any, apareixia vestia de blanc al cim de les muntanyes enviant-nos com a missatge de la seva arribada les primeres volvetes de neu.
-Quantes vegades en aixecar-me al matí i obrir la finestra, ens trobàvem amb la sorpresa d’un paisatge que no s’assemblava gens al que estàvem acostumats a veure. Mig metre o un metre de neu: les cases, els carrers i els conreus, els arbres, vestit tot del mateix color; semblava com si despertés en un altre poble, que aquell no era el meu.
-I què bonic era veure com els homes, cada un en la parcel·la de davant de casa seva, s’obrien camí entre la neu fent ruta amb la pala per a poder transitar pels carrers que semblaven tots anivellats pel gruix de neu que els cobria.
-Les festes de Nadal estan teixides de records bonics i de persones que ja no hi són, però el Nadal és com una veu que els crida, i tornen… Pensem-hi, pensem-hi, i posem-hi noms: Pares, padrins, germans… (Donar la paraula a ells).Tot ens parlava de Nadal. L’ambient del poble… Es respirava alegria a les famílies, als carrers. A mi els pares, en aquetes festes, em semblaven diferents pel seu bon humor, per la seva tendresa, especialment el pare, més aviat seriós. Els germans, vivíem els preparatius com si fos ja Nadal. Vivíem tan il·lusionats… Recordo que el primer any de seminari no ens van deixar anar a casa per Nadal… Quant em vaig enyorar… I és que, “per nadal cada ovella al seu corral” Enyorava els pares, els padrins, els germans, en aquelles vetllades a la vora del foc. Tots reunits allí amb alguna família del poble que els pares havia invitat: “Veniu, veniu a passar vetllada”. I allí reunits, amb el gran ardor del foc, fent bullir la caldera del menjar dels tocinos, sense tele ni radio, ens passaven les hores explicant històries, passant el rosari, cantant cançons de Nadal i fent alguna becaina, i no acabàvem mai la reunió sense regar-ho amb el porró del vi de la toneta del racó.
-I el pessebre, fet amb la il·lusió de tots: uns portaven la molsa, altres, les escorces, i els pares compraven les figuretes i nosaltres les col·locàvem.
-I la tronca… Era una escena encantadora veure com els germanets més petits, desprès de retirar-se uns minuts a la sala per a pregar, mentre els pares fornien la tronca, tornaven disparats, i trucaven amb tota la seva força i la seva fe: “Tronca de Nadal, per la virtut que Déu t’ha donat, caga torrons per aquest forat”.
– I la falla, aquella foguera que enceníem al vespre en sortir de Completes, i cremava tota la Nit de Nadal. És ben cert, el que feia gran les Festes, era l’espera, somiar en elles, i així s’allargaven, i s’allargaven.
Per això l’Església fa una llarga preparació de Nadal. Com en diem d’aquest temps de preparació?… Advent. Són 4 setmanes de preparació i d’espera. Aquest és el sentit de l’Advent
-Nadal ens feia pensar també en el gall. a més dels torrons, les panses i figues. Però el gall era el plat típic del dinar de Nadal. Les mestresses s’hi lluïen, no era com ara que en mengem a tot hora.
-I el dia de cap d’Any amb les neules i les orellanes i el ninou, la recapta dels nens pel poble…
-I els Reis, oh els Reis! la febre amb que eren esperats fins a les tantes de la nit, i quan la son podia més que la il·lusió de veure’ls passar, quan ja estàvem dormint, llavors actuaven els pares, que nosaltres pensàvem que eren el Reis d’Orient.
-En aquell temps no hi havia “Gordo”, però aquella alegria del poble que ens aplegava tots a la Missa del Gall, el dia de Nadal, era la millor loteria. Jesús ja podia néixer. La il·lusió amb que l’havíem preparat era el seu bressol.
Joan Escales