dimarts, 23 de febrer de 2016

Estar al dia


No he llegit El nom de la rosa (diuen que se n’han venut 30 milions d’exemplars) i tampoc he llegit  El pèndol de Foucault. No estic “à la page”, com dirien els francesos. Ha mortUMBERTO ECO i jo, malauradament, he de reconèixer que no “estic al dia” sobre el que escrivia i tampoc no pocfardar d’estar al dia en el tema de lectures importants. Em fa una mica de gràcia veure que quan mort un escriptor famós, tothom diu que ho ha llegit tot d’ell. Alguns periodistes se’n vanten, ostenten el seu alt nivell de cultura, es glorien d’haver-lo conegut abans de ningú, i es vanaglorien d’haver escrit sobre el personatge alguna cosa quan encara no era conegut pel gran públic. Vivim en uns temps en que això de presumir de les coses és massa comú. Jo he de confessar que, tot i que he llegit algunes coses al llarg de la meva vida, em falta llegir autors i obres de les que són considerades fonamentals i imprescindibles i prou que ho lamento. Alguns d’ells ja no els llegiré mai i sé que m’hauré perdut grans coses. Hauria de llegir més perquè llegir enriqueix tant que et fa viure vides noves, llocs desconeguts, experiències meravelloses i realitats inimaginables. Llegir obre la ment, obre horitzons i eixampla totes les dimensions de la persona humana. Aquests dies en que tothom ha parlat d’aquest gran savi que ens ha deixat vaig llegir que Eco havia dit que “el que no llegeix, als 70 anys hauré viscut només una vida. Qui llegeix haurà viscut 5.000 anys. La lectura és una immortalitat cap enrere”.
D’Umberto Eco jo només n’he llegit unes cartes que es van intercanviar amb el cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, acceptant una proposta de la revista Liberal l’any 1995. Després es va recopilar tot aquest material i va sortir publicat en forma de llibre amb el títol ¿En qué creen los que no creen? Un dialogo sobre la ética., Ed. Temas de hoy, Madrid, 2005 [1996], 166 pág. Per tant, jo no puc jutjar aquest personatge des del punt de vista literari, ni com a filòsof , ni tan sols com a intel·lectual perquè el conec molt poc. Però sí que l’intercanvi de cartes amb el cardenal Martini em va deixar el bon sabor de boca d’un personatge, representant de la cultura laica, ateu confés, però molt respectuós amb les creences cristianes de les quals ells pervenia. En la seva joventut  va formar part activa dels moviments juvenils d’Acció Catòlica, va estudiar Filosofia a Torí i es va doctorar en 1954 amb una tesi sobre l’estètica de Sant Tomàs d’Aquino, qui, segons va publicar llavors en una nota irònica, va tenir molt a veure amb la seva progressiva descreença i el seu final abandonament de l’Església catòlica. Aquella nota deia: “Podríem dir que ell, Tomàs d’Aquino, m’ha curat miraculosament de la fe”. De totes formes, mai va deixar d’interrogar-se sobre Déu, el més enllà i el sentit de la vida. Deia ja cap al final de la seva vida que “el gran problema que afronten els éssers humans és el de trobar un camí per acceptar el fet de que cada un de nosaltres haurà de morir” i deixava entreveure la possibilitat de que hi ha alguna cosa sobrenatural. Va reconèixer públicament la seva admiració envers el papa Francesc. “Estic convençut de que el papa Francesc està representant un fet absolutament nou en la història de l’ Església i, potser, en la història del món”. Per a ell, el diàleg entre el món laic i el món catòlic ha de donar-se sobretot entorn als temes ètics. L’ètica d’Eco se sosté en allò que ell anomena “ètica del reconeixement de la importància dels demés”.
Tothom reconeix que ha mort un gran intel·lectual, un home de pensament lliure, crític amb aquell periodisme que es ven al millor postor i que tan abunda actualment; un home que deia el que pensava; un home dialogant, respectuós i amb una gran capacitat d’anàlisi del món i de la societat. Ha deixat un llibre pòstum que sortirà d’aquí uns dies i que es titula Pape Satàn Aleppe —fet en base ales columnes que publicava al setmanariL’Espresso—, i on hi ha segons el seu editor, “la història dels darrers 15 anys, i per això porta com a subtítol: Cròniques d’una societat líquida”.