De Lesbos a Idomeni

La frontera entre Grècia i Macedònia s’ha convertit en un nou tap per als refugiats, que s'acumulen i malviuen al camp d'Idomeni, lloc que s'està convertint en el nou símbol del drama dels refugiats. Aquesta petita població a tocar de la frontera entre Grècia i Macedònia dóna nom a un dels camps de refugiats que suporten més pressió en l'actualitat.

La població d'Idomeni té uns 150 habitants. Al camp de refugiats hi ha més de 14.000 persones que malviuen amb l'esperança que les deixin passar cap a Macedònia. I n'hi continuen arribant més cada dia, a centenars.

Com que només poden travessar la frontera cap a Macedònia amb comptagotes, a Idomeni, s'hi amunteguen tots els refugiats que fan el camí des de Salònica.

Metges sense Fronteres i altres ONGs han habilitat grans tendes, però no poden acollir tots els que hi arriben. La majoria dormen en petites tendes, però es calcula que hi ha 1.600 persones que, directament, dormen al ras.

Les zones mèdiques i d'abastiment estan saturades. El tap en què s'ha convertit la frontera entre Grècia i Macedònia està provocant un autèntic desastre humanitari.

La situació és insostenible, perquè el camp té una capacitat de només 1.600 refugiats. El govern grec reconeix que ja no dóna l'abast per atendre els milers de refugiats que no paren d'arribar; la majoria, famílies senceres amb molts nens petits.

Un amic m’ha fet arribar aquest poema, que m’ha semblat molt adient publicar en aquests moments d’autèntic drama per a tanta i tanta gent.

De Lesbos a Idomeni

Immensos solcs de vergonya, 

la nostra vergonya,

sobre una mar plena de mort;

a cada minut una nova esperança perduda

a l’illa de Lesbos.

Darrere, nous cossos suren a l’aigua.

A Ulisses li han barrat el viatge.

 

Terra endins, cadenes taponades

d’insolència i perversió

amb tolls de solidaritat

davant un dantesc paisatge, 

és el sofriment humà

camí d’Idomeni.

I de sobte, la tanca

amb dies de pols de les bombes

i altres, plens de fang

que ofeguen la humiliació

vora el foc esmorteït

en fredes i humides nits

amb cares de nens sense la il·lusió

amb cares d’avis que enterren el futur

amb cares que han perdut l’ esperança.

 

Fa temps que la caixa de Pandora 

ha obert totes les malvestats.

 

Darrere el mur el poble senzill

desitja amb ànsia la justícia

mentre avergonyit plora l’insult

dels seus governants innobles

mancats de memòria,

marcats per l’esvàstica.

Massa farts d’ opulència i egoisme

per recordar la història.

 

Retorna l’holocaust

on els forns tenen durada

per uns pobles desesperats.

Massa temps de fam i mort

massa temps d’èxode amb la brúixola trucada.

I Judes, amb trenta monedes,

estripa l’acord i es tapa la cara.

 

Sigueu benvinguts

al paradís de la vergonya!

Toni G. (març 2016)