El periodista JM
ALVAREZ parlava en el seu blog d’un “Vergonzoso cumpleaños de un
fascista”. Jo no m’atreviria a tant i potser no posaria a tots els
assistents al mateix sac. Però, deixant de banda el gruixut qualificatiu, sí que
estic d’acord que aquesta mena d’esdeveniments que de tant en tant ens regala
aquesta Espanya de pandereta són una vergonya. És el país de l’Escopeta
Nacional que es repeteix de manera semblant un dia i una altre sense cap
mena de complexos. L’ambient que es respira en aquesta mena de festes és aquell
ambient tardo franquista que tant bé saben reproduir a la Villa i Corte.
Em refereixo a la festa que Mario Vargas Llosa
i la seva nova parella, Isabel Preysler, van celebrar en un
hotel de Madrid. Una festa por todo lo alto amb motiu del 80è
aniversari del Nobel. A més d’amics i familiars hi van assistir tot un munt de
personatges de variat pelatge. Us en diré uns quants i cadascú que opini el que
vulgui: els expresidents del Gobierno espanyol Felipe González y José María
Aznar, així com altres homòlegs llatinoamericans com como Sebastián Piñera,
Andrés Pastrana, Álvaro Uribe y Luis Alberto Lacalle. Tots ells presidents de la
dreta més dretana.
Us en dic uns quants més? Aquí els teniu: els polítics Rosa
Díez, Albert Rivera, Marta Rivera de la Cruz, Esperanza Aguirre; els periodistes
Juan Cruz, Boris Izaguirre, Federico Jiménez Losantos, Iñaki Gabilondo i Juan
Luis Cebrián. A més del fill de Vargas Llosa hi havia el ministro d’Industria y
Turismo, José Manuel Soria, l'ambaixador d’ EEUU, James Costos i el seu marit,
el disseny Michael Smith i Mis Capriles, esposa del dirigent opositor veneçolà
Antonio Ledesma.
Durant la festa, els convidats van rebre com a regal el llibre
“Ideas en libertad”, una obra que rendeix homenatge a Vargas
Llosa a través de la ploma de 80 autors, entre els que hi figuren Luis
María Ansón, Juan Luis Cebrián, Antonio Garrigues Walker, Arcadi Espada, Carlos
Espinosa de los Monteros, Esperanza Aguirre, Álvaro Pombo, Carlos Rodríguez
Braun o Mauricio Macri, entre altres.
Un bon i variat ramell de personatges, no? No cal
qualificar-los. Ells mateixos es retraten. I el que sí evidencia tot plegat és
que certes coses no passen mai de moda i que allò de que “Dios los cria y
ellos se juntan” continua ben vigent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.