Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”.El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.
El documental (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.
Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.
Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.
El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.
Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol“Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.
Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.
Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.
Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.
Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.
Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.
Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.
Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.
És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.