Cardenals i cardenals

En el darrer apunt que vaig publicar parlava d’un cardenal; concretament parlava del cardenal Cañizares de València i li feia una crítica que a mi em semblava ben merescuda. Algú m’ha escrit dient-me que era molt injusta aquesta crítica i que el cardenal tenia prou raó en tot això que ha dit i fet aquests dies i que ha aixecat molta polseguera. Són punts de vista ben respectables. Com també de respectable deu ser-ho el meu. I miraré d’explicar-me.

Jo penso que no tots els cardenals, bisbes, capellans o cristians són iguals i pensen el mateix. I per això avui he volgut recollir les paraules d’un altre cardenal força diferent en la manera de pensar i de fer. Parlo del CARDENAL MONTENEGRO. Francesco Montenegro és bisbe d’ Agrigento i a la Conferència Episcopal Italiana és el president de la Comissió de Migracions des del 2013 i presideix la Fundació “Migrantes”. S’ha involucrat profundament en tots els esforços que es fan per ajudar a desenes de milers d’immigrants que travessen el Mediterrani i desembarques a les illes italianes de Lampedusa i Sicília com a primera etapa del seu llarg i perillós viatge cap a Europa. El cardenal Montenegro va acompanyar el Papa Francesc quan va visitar Lampedusa  el juliol de 2013 en el seu primer viatge oficial fora de Roma.

No cal dir que aquest pensa molt diferent de Cañizares. Només cal llegir aquestes paraules que va recollir ahir mateix la revista SIR (Servizio Informazione Religiosa).

17 de juny de 2016

Davant dels 366 cadàvers d’emigrants morts durant el naufragi del 3 d’octubre de 2013 a Lampedusa “vaig tenir una gran crisi de fe, que encara em marca”: ho ha confiat, davant d’una sala d’actes ben plena d’estudiants, el cardenal Francesco Montenegro, arquebisbe d’Agrigento i president de Càritas italiana, durant el diàleg sobre migracions que ahir a la nit va organitzar el Centre Astalli a la Universitat Pontifícia Gregoriana.

“Trobar-se davant de 366 cadàvers et fa sentir aixafat i espantat – ha explicat – Ser al moll de Lampedusa i veure aquells rostres em va provocar una crisi de fe; no només vaig sentir a Déu llunyà, sinó que realment no el vaig sentir. Llavors vaig veure un policia que plorava com un nadó. Aquella mateixa nit vaig escriure al Papa per explicar-li el meu problema, que com a bisbe hauria hagut d’ajudar els altres i, en canvi, estava fora de lloc.” El que passa avui dia a Europa, ha continuat, és “un tema feixuc que no el podem situar en la caritat sinó en la justícia”. El problema no és la immigració sinó la injustícia que hi ha al món i el món es regeix per aquesta injustícia. Si no comencem a combatre la injustícia, no es trobaran les solucions”. “Nosaltres ens hem rentat les mans i continuem estant a les grades, com al Colisseu – ha afirmat – i amb el polze cap amunt o cap avall, decidim el destí d’aquells que poden viure o morir”. Per contra, ha conclòs, “hem de començar a viure la cultura de l’acollida, que és la capacitat de mirar l’altre als ulls, i l’altre està feliç perquè veu reconeguda la seva dignitat humana”.

Com diu el títol, hi ha cardenals i cardenals. A mi, certament, alguns em mereixen més respecte que altres (pel que diuen, pel que pensen i fins i tot estèticament em sento més a prop a uns que a d’altres). Aquest Cardenal italià va per tot arreu amb la seva Vespa blava i mai s’ha vestit amb aquella llarga cua vermella.