dilluns, 25 de juliol de 2016

DESENCANTATS?

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.
Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…
No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.
De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.
Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.