dimecres, 21 de setembre de 2016

Per què escrivim?



Les persones necessitem comunicar-nos d’alguna manera. Els dibuixos que descobrim a les cavernes dels neandertals i les primeres escriptures dels humans civilitzats són formes de comunicació. Les persones sempre han tingut aquesta necessitat i han buscat qualsevol mitjà per fer-ho. Alguns tenen facilitat per parlar; altres en tenen per interpretar; altres per dibuixar; altres per escriure. Tots necessitem comunicar i acostumem a buscar la millor forma per fer-ho. Alguns tenen molta facilitat per fer-ho i a altres els costa molt. Les paraules són comunicació. Els silencis també. I ho és la cara i el cos, i els gestos i la manera de vestir. Als que ens agrada escriure, ho fem perquè tenim alguna cosa a dir. De fet, tots tenim moltes coses a dir. El que més costa, a vegades, és dir-les. No tothom sap o vol expressar-se. Tenim por al què diran, perquè pensem que no sabem expressar-nos, per vergonya, etc…
Les xarxes socials –tot i els enormes defectes que podem trobar-hi- tenen la virtut de que han ajudat a molta gent a expressar-se. És com si fos una eina que ajuda a començar i que, posteriorment, alguns s’animen a passar a altres mitjans més complexos. Les xarxes socials fan que ens surti aquell impuls primari que tots tenim a expressar-nos a través d’una foto, d’un pensament, d’una afirmació que ens repugna o, al contrari, d’alguna amb què ens sentim totalment identificats. A alguns els és molt fàcil expressar sentiments i altres busquen més la distància emocional. Però tot plegat són formes d’expressió totalment vàlides per compartir idees o realitats que vivim.
Els blogs acostumen a ser això: eines per expressar-nos, per crear connexions amb altres o fins i tot per aclarir-nos nosaltres mateixos. Escriure fa que hagis de pensar què diràs, com ho diràs, per quin motiu ho vols dir i et veus obligat a prendre’t aquell temps necessari per posar les idees en ordre. Normalment no escrivim perquè ens llegeixin, tot i que sempre s’agraeix saber que hi ha algú a l’altra banda que potser està interessat en allò que escrius. I, per damunt de tot, s’agraeix que hi hagi algun comentari sobre allò que hom ha escrit, sense que s’hagi d’estar d’acord al cent per cent amb els punts de vista. Generalment els blogs que tenen més èxit són aquells que plantegen aspectes i punts conflictius i, per tant, creen un intercanvi de comentaris molt rics. També és cert que, a vegades, hi ha discussions de molt baix nivell i fins i tot invectives ben barroeres i poc educades. Sé d’algun blog que ha hagut de tancar els comentaris perquè s’hi abocaven intolerables insults personals.
Posar-se a escriure és prendre’s una estona per a un mateix, aïllar-se del món, deixar anar la imaginació, fer treballar una estona el cervell (diuen els especialistes que escriure retarda l’envelliment del cervell), recordar, buscar la paraula o l’expressió més adequada per expressar allò que tens dins del cap i que vols comunicar de la millor manera possible. Els blogs no acostumen a ser escrits amb textos molt treballats; més aviat la majoria de les vegades són textos espontanis i sense massa pretensions literàries. No cal dir que també hi ha excepcions i que hi han blogs d’un gran qualitat literària i molt ben escrits.
Compartir el que hom escriu ja és per ell mateix un acte de valentia perquè sabem que allò pot generar simpatia o antipatia a qui ho llegeixi. De totes maneres, si es fa des de la honestedat, generalment es crea una empatia molt interessant que ve reflectida en forma de comentaris ben interessants. Tots tenim coses per explicar. Tots tenim punts de vista sobre els temes que la vida ens va regalant. Tots els éssers humans tenen la seva història i alguns la tenen ben interessant i, per tant, és una llàstima que no la comparteixin. A tots ens han passat moltes coses, hem conegut llocs i persones molt interessants i tots tenim moles històries per explicar i punts de vista per opinar. El tema és prendre’s la llibertat necessària i atorgar-se el permís per fer-ho, eliminant els prejudicis que tots tenim en algun moment i sabent que tenim sempre la llibertat d’imposar-nos els límits que vulguem. Els blogs donen molta llibertat i cadascú ha de trobar la comoditat en aquesta llibertat. Diuen que els blogs van passant de moda poc a poc i són substituïts per altres coses. Potser sí. Però entretant aniré escrivint en aquest blog i n’aniré llegint. N’hi ha tants d’interessants!