dimecres, 30 de novembre del 2016

Vida de poble

dsc_0020
Una de les coses millors de viure en un poble i envoltat de natura és el de poder despertar-se enmig dels sons de la naturalesa. Parlo més dels de l’estiu i de la primavera, perquè en aquest temps encara és fosc i pocs sorolls se senten.
Pel fet de viure en un blog de pisos, durant anys va ser normal despertar-me entre els esgarips dels clàxons dels cotxesque no podien passar perquè el xoferd’algun camió havia parat davant de casa i havia anat a fer el cigaló al bar de la cantonadatambé eren habituals els cops d’algun veí que baixava les escales com si fos un elefant a la selva; la veïna que engegava tots els electrodomèstics que tenia a casa, potser per comprovar si encara funcionaven; o els crits de qualsevol parella que aprofitava l’estonaabans d’anar a treballar per discutir alguna banalitat, sense pensar que potser hi havia algú que encara volia dormir una estona més; o també podia ser normal descobrir qualsevol altre soroll nou idesconegut fins aquell moment, soroll queera incapaç d’arribar a saber si venia d’aquest món o arribava d’unadesconeguda i llunyana galàxia. Viure, dormir i despertar-se enmig de sorolls era la cosa més natural del món i deu ser el preu a pagar de viure en un ciutat.
Vaig ser una bestiola tancada en un pis durant molts anys. Des que vaig començar a viure a pagès el silenci se’m va fer palès immediatament. I si no silenci total, com a molt se senten els cants dels ocells o elssons de la natura. Ara agraeixo poder-me despertar amb els ocellets, o amb lapluja, el vent o la remor de les fullesgronxades pel vent… Penso que, en aquest sentir, ha estat una sort poder viure envoltat de natura, tot i que amb el temps -i amb el mal temps que arriba ambla tardor i l’hivern- vas veient que no totes les coses són positives. Pel fet deviure en una casa sola i força gran, comproves que s’hi posa el fred molt fàcilment i que costa d’escalfar; que el pis s’escalfava molt millor i molt més ràpidament. T’adones que la pols entra per tot arreu i que, si et descuides una mica, a tots els racons hi ha teranyines i que la brutícia s’hi arremolina sense remordiments de cap mena. Veus també que, quan te n’has adonat, els pardals han fet el niu dins del tub de sortida de l’extractor de fums de la cuina o que els estornells s’apoderen del xiprer de davant de casa i lluiten a crits durant una bona estona per agafar el millor lloc per passar la nit. Ja se sap que totes aquestes coses no les trobes fins que no hi vius, és clar i que no tot pot ser bo, com és natural.
Però és impagable, per altra banda, poder veure els balls impossiblement sincronitzats dels estols d’estornells; o el veure néixer, créixer i morir les plantes; o tenir una mica d’hort per entretindre’t; o veure que els cicles de la vida van fent el camí d’un etern retorn sens fi i que tu mateix t’hi sents immers sense voler dins d’aquests cicles. És impagable veure sortir el sol i tenir prou temps per contemplar els canvis que es poden produir durant un matí o una tardaveus els animals plens d’activitat, veus el sol il·luminar amb llum suau de bon matí, amb llum intensa a mig dia i com es va morint al captard. I amb el sol, tota l’activitat es va parant i tot s’adorm per descansar i esperar un nou dia. Trobo que quan vius a pagès vas aprenent poc a poca veure les coses des d’un punt de vista diferent i potser amb un punt de nostàlgiaQuan miro un arbre recordo quan era petit i m’hi podia emparrar d’un salt i m’era molt fàcil trescar per les branques com un ocellAra ja tot és diferent. I gràcies que sigui diferent…

3 comentaris:

  1. Hola, estic fent un treball i aprenent coses noves sobre els blocs i he trobat el seu bloc. Sembla molt interessant el seu llibre. Salutacions

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel teu comentari, Laia. Estic content que el meu bñog t'agradi. Ja ho saps: és obert a la lectura i als teus comentaris. estaria molt content que seguissis llegint-me i comentant-me. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Un plaer llegir-te Jaume i content que gaudexis del teu entorn.
    Tornarà la primavera i farà mes goig encara.
    Ara entre la boira et deixo aquest poema de Miquel Marti i Pol.
    Heus ací:
    Una oreneta,
    la primera,
    ha arribat al poble.
    I l'home que treballa al camp,
    i la noia que passa pel pont,
    i el vell que seu en un marge, fora vila,
    i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
    tenen la sort de veure una mica de cel
    han sabut la notícia.
    L'oreneta ha volat,
    una mica indecisa,
    ran mateix de l'aigua del riu,
    s'ha enfilat pont amunt,
    ha travessat, xisclant, la plaça
    i s'ha perdut pels carrers en silenci.
    I la mestressa que torna de comprar
    ho ha dit als vailets de l'escola,
    i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
    i elles ho han cridat
    a l'home que empeny un carretó pel carrer,
    i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
    i n'ha fet una cançó
    al ritme feixuc de la roda.
    Heus ací el que diu:
    La primavera ha arribat al poble.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari.