dijous, 8 de desembre de 2016

DOGMÀTICS

Un cop per setmana rebo al meu correu l’escrit setmanal que el teòleg brasiler Leonardo Boff publica a SERVICIOS KOINONIA. Són textos que, estant-hi o no plenament d’acord, ajuden i fan pensar. I això de pensar mai no és endebades. L’escrit d’aquesta setmana parla d’algunes facetes poc conegudes de Fidel Castro. Jo no parlaré d’aquest personatge perquè ja tothom n’ha parlat a bastament i el que se’n parlarà encara... La història, com a tothom, l’anirà posant al lloc que li correspon i tots ens en podrem fer una composició més exacta de la seva vida i de la seva obra.
No parlaré de Fidel, però sí que voldria parlar d’una frase amb què Boff encapçala el seu escrit. Diu ell que «cada cosa o cada persona té moltes facetes. Com vaig dir una vegada, cada punt de vista és la vista des d'un punt. Cadascun ocupa un punt en aquest planeta i en la societat de la qual forma part. I des d'aquest punt veu la realitat que aquest punt permet veure. Així que no podem absolutitzar cap punt de vista com si fos l'únic. Això dóna origen als fonamentalismes i a les discriminacions».
Quanta raó que té! Em sembla que molts ensenyaments de la història que hauríem d’haver après ens els hem saltat. Es veu que aquell dia no vam anar a classe... Critiquem constantment els fonamentalismes de tot tipus que la humanitat ha hagut de patir i resulta que estem caient en els mateixos errors de sempre. La nostra tendència és la del blanc i negre i ens oblidem dels indispensables matissos. Ho fem amb les persones, amb els esdeveniments, amb els països, amb les teories filosòfiques o teològiques... Ho fem quasibé amb tot i caiem, sense voler, en els mateixos tòpics de sempre, en els mateixos estereotips i en els mateixos prejudicis. Ens costa canviar el xip mental que s’ha instal·lat al nostre cap i obrir una mica el cervell a nous aires. Critiquem els dogmes i tots nosaltres estem temptats a ser dogmàtics per poc que ens descuidem.
Una persona m’ha fet arribar una nota -molt amable i educada, s’ha de dir tot- dient que jo criticava el dogma de la Immaculada Concepció (la festa d’avui) en el meu apunt anterior. Ben bé no crec que fos una crítica, sinó que més aviat era una pregunta llençada a l’aire sobre si els dogmes i la vida cristiana han d’anar tan inevitablement units com ens han fet creure; era una simple pregunta sobre la utilitat dels dogmes, del seu context històric i de cóm els dogmes han arribar a ser-ho dins de l’església. És clar que hi han hagut teòlegs que hi han reflexionat molt sobre aquest tema i, per tant, no pretenc pas fer-ho millor que ells. El gran teòleg Karl Rhaner deia que els dogmes no havien de ser punts d’arribada sinó més aviat punts de partida de cara a viure i entendre millor la fe cristiana. Volia dir amb això que un dogma no ha de ser mai una cosa tancada sinó una qüestió oberta. En el si de l’església a vegades no es qüestiona tant el cos de doctrina sinó el funcionament autoritari per mitjà del qual una institució diu als seus membres què han de pensar, com si fossin nens petits, i els obliga a acceptar fòrmules marcades per un temps i una cultura molt allunyada dels temps actuals. Fins i tot els dogmes s’han de poder mirar, aprofundir i explicar amb les dades i les visions noves que proporcionen els estudis teològics i bíblics que es van fent. La teologia, com qualsevol altra ciència, no hauria de tenir cap límit ni cap línia vermella que no es pugui traspassar si el que es pretén és buscar la veritat; i ja sabem que la veritat es busca moltes vegades una mica a les palpentes, en la penombra i entre llums i ombres i sense la pretensió d’aconseguir-la sencera. No hi ha una sola veritat -de la que nosaltres pretenem fer-nos-en amos i senyors-, sinó que hi ha petites veritats. Per això quan es parla de dogmes, inevitablement s’ha de parlar també d’heretgies, que també contenen petites o grans veritats que s’han de tenir en compte. Dogma i heretgia van plegats i han estat les heretgies les que han fet avançar la teologia. Explicael teòleg José Arregi que va conviure durant molts anys amb un franciscà vell i savi que deia sovint : «De tota la història de l’ Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa vertadera». El mateix Rhaner va escriure que «l’heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable».
Aquest any hem inaugurat l’ any dedicat a Martí Luter, «el millor teòleg cristià», com l’anomenava Daniel Olivier, sacerdot catòlic i professor de l’ Institut Catòlic de París. El 31 d’ Octubre de 2017 s’acompliran 500 anys d’aquell dia en què Martí Luter, profund creient, brillant professor i genial escriptor, va clavar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis contra la venda d’indulgències. I cal dir també que Luter no estava sol, sinó que amb ell hi havia la majoria dels esperits més il·luminats d’aquell temps: Erasme, Moro, Valdés, Vives... I com a resposta la jerarquia romana va fer el pitjor que es podia fer: va posar en marxa la Contrareforma que encara arrosseguem fins ara. No tots tenien la raó, però sí que tots tenien una part de raó. Desgraciadament uns i altres va acabar aliant-se amb el poder i van començar les guerres en nom de la religió (quin contrasentit!), a favor o en contra d’uns dogmes i unes institucions que feien aigües per tot arreu i ja llavors es veia que no tenien gaire sentit perquè el món, la cultura i la visió de les coses començava a canviar d’una manera espectacular.
Per tant, recordem allò que dèiem al principi: cada punt de vista és només la vista des d’un punt i estarà bé celebrar l’any Luter i que Roma reconeixi al final, tal com el Papa Francesc va suggerir en el seu viatge a Suècia, que Luter va ser profeta evangèlic d’un nou temps. I recordar també que de dogmàtics no n’hi ha només dins de les esglésies...