Ja sé que molts defensen que Espanya és una
democràcia i que aquest invent de les autonomies ha estat el gran
invent del S XX. Jo ja fa anys que en sóc molt escèptic i cada dia
que passa em convenço més que Espanya s’està convertint
dissimuladament i de mica en mica en una pseudodemocràcia totalment
ostatge de la mentalitat d’un Estat tardofranquista. Aquí segueix
manant el mateix establishment de sempre format per les elits
financeres-empresarials, polítiques, militars, jerarquia catòlica,
unes elits intel·lectuals amorrades a les menjadores del poder i uns
mitjans de comunicació cada dia més pseudofranquistes (controlats
pel poder del PP).
És bo no oblidar que el que tenim és el resultat
del «tejerazo» del 1981, en el que els líders polítics
confinats al Congrés van ser "convidats" a acceptar un
acord tàcit pel qual es declarava intocable l'estatus quo
(establishment) associat al sistema monàrquic ( joancarlisme), al
sistema polític bipartidista (implantació de les llistes tancades i
de la Llei D'Hont) i a la defensa de la "unitat indissoluble de
la nació espanyola". És bo recordar com es va fer l’actual
Constitució, amb els militars ben drets i espiant rere la porta.
Aquí molts pocs s’atreveixen a aixecar la veu i s’ha anat creant
una deriva totalitària emparada per l’espiral del silenci de la
majoria dels mitjans de comunicació de masses. El que realment s’ha
establert a Espanya és una distòpia, terme
encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill com a
alternativa a Eutopia o utopia, emprat per Tomàs Moro. Distòpia
seria "una utopia negativa on la realitat transcorre en termes
antagònics als d'una societat ideal". Les distòpies se situen
en ambients tancats o claustrofòbics emmarcats en sistemes
antidemocràtics, on l'elit governant es creu investida del dret a
envair tots els àmbits de la realitat en els seus plans físic i
virtual i fins i tot, en nom de la sacrosanta seguretat de l'Estat.
La deriva totalitària de l'Estat espanyol està
ben emparada per l’espiral del silenci dels mitjans de comunicació
de masses de l'establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup
Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unidad Editorial, TVE i
Mediaset España, COPE, 13TV, Intereconomia...). Una fórmula de
solapament cognitiu que instaura la censura a través d'una
deliberada i sufocant acumulació de missatges d'un sol signe (tot
l'entorn abertzale és ETA i el nacionalisme català és diabòlic,
etc.), amb el que es produiria un procés en espiral o bucle de
retroalimentació positiva.
Després de la formació d'un nou Govern en
minoria de Rajoy -que compta amb la col·laboració directa de
Ciutadans i l'abstenció estratègica i vergonyant del PSOE-,
assistirem, com a molt, a l'escenificació de la metamorfosi del
règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l'actual
Constitució vigent que implementarà un Estat monàrquic, jacobí i
euro cèntric, seguint la màxima del gatopardisme ( "Canviar-ho
tot perquè res no canviï") i a la instauració d'un règim
autocràtic. L'autocràcia seria la forma de Govern exercida per una
sola persona (en aquest cas un partit) amb un poder absolut,
il·limitat, inflexible, centralista i autoritari. Els sistemes
autocràtics (governs de facto), serien doncs una mena de
dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió
(manipulació de masses) i repressió social (promulgació de decrets
llei que voldrien semblar constitucionals però no ho seran mai a la
vida, per més que quedin revestits pel vernís democratitzador del
Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa).
De mica en mica anem veient que es va incrementant
-de forma molt subtil, això sí- la censura a molts nivells. Es
liquida, per exemple, la representació institucional aconseguida per
EH Bildu en base al suport popular; es prohibeix rotundament la
celebració d’un referèndum sobre la independència a Catalunya;
es prohibeix la crítica a la monarquia i es fa una interpretació
totalment restrictiva de la Constitució, mesures que retraten
l’evident final de la més llarga experiència pseudo democràtica
de la història de l'Estat espanyol.
Al pas que anem, parlar de democràcia aquí serà
cada cop més un acudit dolent. Els de dins ja fa temps que n’estem
convençuts. I els de fora haurien de venir a veure-ho de prop i
segur que queden esgarrifats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.