Un món de mediocres

Ahir vaig estar mirant una estona la presa de possessió de Trump i escoltant el seu discurs. Veient tot aquell espectacle tan ben muntat i escoltant el que escoltava anava pensant com havia estat possible que aquell home hagués pogut arribar allà on era en aquell moment i pogués dir el que deia. Ja se n’han fet molts anàlisis i més que se’n faran. Ja s’han buscat moltes explicacions i s’han analitzat a fons els motius i els per què EEUU ha estat capaç de votar un home com ell i, en canvi, van deixar de votar Bernie Sanders que li dóna deu mil voltes, mira-ho per on ho miris...

Mentre mirava tot allò, pensava que de fet no era només EEUU que havia deixat arribar a president un mediocre com Trump i que tenim ben a tocar nostre molts més països governats per mediocres integrals. Hem arribat a un moment en què la majoria de societats ja no miren capacitats, honestedat, preparació intel·lectual, valors morals, etc., sinó que simplement es deixen entabanar per aquell que té la llengua més llarga, la boca més gran, per aquell que crida més fort i promet més coses (encara que siguin impossibles de fer), per aquell que amb diners ha sabut tocar els ressorts necessaris i comprar les voluntats i mitjans com per arribar dalt de tot. Dóna la sensació que cada vegada més la gent vota sense pensar gaire i sense analitzar si l’enreden o no, perquè ens anem acostumant a la vida fàcil en tots sentits i això de pensar i analitzar és molt farragós i cansa molt. És molt més fàcil asseure’ns davant la tele i mirar programes escombraria. Ens agraden més els missatges buits de contingut que aquells que són molt profunds i ens obliguen a pensar. Ens hem tornat tots una mica més mediocres i, per tant, elegim polítics mediocres que, com deia algú, entre tots no sumen ni un cervell, però aquí els tenim governant-nos de forma pèssima i deixant-nos governar mansament com un ramat de corders.

Aquests dies, per exemple, els diaris diuen que estem pagant la llum més cara que mai i veiem com surt el ministre de torn a explicar-nos els motius. El que no ens diu és que les companyies guanyen calés com mai i que aquells ministres que van permetre que es frenessin les energies renovables en benefici de les grans companyies de gas o elèctriques ara s’asseuen als seus consells d’administració cobrant bones morterades. Ens recorda David Fernàndez en un article magistral al diari ARA titulat L'ultim que pagui la llum «que tenim una quarantena llarga d’exministres i expolítics endollats a sous estratosfèrics als consells d’administració de les grans energètiques -i que Felipe Gonzalez s’avorreix a Gas Natural per 120.000 euros anuals-».

Hem anat construint societatst de mediocres on triomfen massa sovint els més mediocres en tots els camps i, per tant, també en el polític. Tenim polítics mediocres i queden arraconats els que són excepcionals i valuosos perquè potser ens deixen massa retratats. No ens agrada que algú ens digui les veritats, ens tregui la son de les orelles i ens deixi en ridícul. Ja estaria bé que algun polític comencés a ser valent i s’enfrontés amb aquest estatus quo de no voler canviar res per tal de que tot segueixi igual i se’n vagin aprofitant sempre els mateixos. Ja estaria bé que algun polític digués prou, decidís deixar de ser mediocre i comencés a qüestionar coses, comencés a parlar clar i aportés idees noves i una mica revolucionàries. Ja estaria bé que algun polític tingués la talla suficient com per liderar un canvi en profunditat i trencar amb tot allò que s’hagi de trencar. Els catalans el necessitem com el qui més.