dijous, 9 de febrer de 2017

Por a la llibertat

José Martí, l’apòstol de la independència de Cuba, va dir en un discurs en homenatge a Adolfo Márquez Sterling, periodista cubà que va lluitar aferrissadament contra el colonialisme espanyol: «Porque el hombre que clama, vale más que el que suplica: el que insiste hace pensar al que otorga. Y los derechos se toman, no se piden; se arrancan, no se mendigan». Arribats a un cert punt, hauríem de tenir present aquest principi si no volem perdre la dignitat que tenim com a persones i com a poble. Quan s’ha procurat fer tot el possible per fer les coses dins de la llei; quan s’han intentat canviar lleisi que creiem injustes; quan ja no hi han més sortides dignes per a fer fer valer els nostres drets hem de creure que l’únic camí ja no és demanar-los, sinó prendre-nos-els. I no necessàriament s’ha de fer de forma violenta, sinó que hi han moltes formes pacífiques i imaginatives. I em sembla que serà exactament això el que ens caldrà fer, vist com transcorren les coses.
És clar que podrem podem parlar de conflicte de drets i és clar que ni els mateixos juristes s’acaben de posar d’acord en aquest terreny. Però almenys hauríem de tenir la possibilitat de discutir-ho. S’hauria de poder parlar de tot i s’haurien de poder posar en qüestió cert temes que no són de cap manera intocables ni «paraula de Déu». Els drets humans es defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l'estatus, l'ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l'individu en qüestió. D'ençà a finals del segle XVIII es comença a concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la persona. No poden ser concedits, limitats, canviats o venuts i tan sols poden ser assegurats o violats.
Quan un govern arriba al punt de que la única sortida que troba a una reivindicació de la majoria d’un poble és la negació i l’amenaça, malament rai! L’amenaça i la por són els principals enemics de la llibertat i hem arribat a un punt que l’estat espanyol únicament es val de l’amenaça de la por. I ho fa a través de tribunals manipulats i forçant el dret i les lleis a favor seu. Ho fa amenaçant, manipulant, fent servir les mateixes eines que sempre fan servir els escanyapobres: l’amenaça, la por i les pràctiques mafioses. Un mal camí aquest de l’extorsió fent ús de la força, del poder, dels tribunals coaccionadors, exigint, imposant, multant, judicialitzant, etc... perquè aquesta actitud no fa més que radicalitzar els conflictes i la lluita.
La por és un recurs que s’ha fet servir molt sovint al llarg de la història. Els dictadors en saben molt d’això. Però no només ells; ho fan servir certes empreses, certs governs que es diuen democràtics però que no en són gens ni mica; ho fan servir institucions i persones diverses que tenen poder. La por produeix angoixa perquè et posa davant d’un perill real o imaginari i no sempre tendim a reaccionar adequadament. El que estem veient aquests dies en el judici del 9-N que es desenvolupa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que pretén aclarir si hi va haver o no delicte de l'expresident de la Generalitat Artur Mas i de les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau en aquell procés participatiu, és exactament això: la pretensió d’un judici fet per un tribunal-titella que, fent veure que fa un judici d’acord a la llei, no fa altra cosa que fer un judici polític fent servir conceptes com "delicte", "acció il·legal", "desobediència", "prevaricació", "saltar-se la llei"... consideracions totes elles gens tranquil·litzadores per al comú dels mortals. Pretenen donar una lliçó a uns quants per tal de fer por a la majoria. Influents diaris estrangers, referint-se al judici a Mas, Ortega i Rigau, expliquen als seus lectors, les excepcionals circumstàncies que han assegut al banc dels acusats tres governants que no han fet més que iniciar un procés participatiu en el qual inicialment i per unanimitat els fiscals del TSJC van considerar que no hi havia delicte. Si ho comparem amb els diaris, ràdios i televisions de Madrid no hi ha color Ells ja saben d'avant-mà el resultat i fins i tot un s’atreveix a titular en primera plana:"Veredicte per unanimitat", donant per suposat que la sentència serà condemnatòria. Això és periodisme? Això és un país on hi impera la democràcia? Això no són pressions, ells que parlen de les pressions que fem els catalans?.
Jo no hi vull viure en un país on es donen aquestes coses...