dissabte, 11 de març de 2017

REALITAT O FICCIÓ?

121118_publicity_still_016.tif

Diferenciar la ficció de la realitat és una capacitat que quan som infants no tenim i que l’anem adquirint progressivament a mida que ens anem fent grans. Si aquesta capacitat no l’adquiríssim podríem concloure que patim algun tipus de retard o malaltia mental (paranoia, psicosi, deliri, etc.) justament perquè aquests tipus de malalts acostumen a barrejar i a confondre sovint realitat amb ficció.
Explico això perquè de tant en tant llegeixo el blog (que no vull citar per no fer-li propaganda gratuïta) d’un noi esquerranós -comunista desenganyat, que fa tots els esforços possibles perquè no es noti gaire que un dia va ser-ho i que ara ni ell mateix sap massa on és- que ens acusa, un dia sí l’altre també, de somiatruites als que tenim ganes i no en perdem l’esperança de que Catalunya pugui arribar a ser un dia una república independent. Diu que confonem realitat amb ficció (per tant, estem encara en una etapa infantiloide, segons ell) i que vivim en una espècie de món irreal fabricat per alguns dirigents burgesos de casa bona que ens han entabanat per poder-se salvar ells de greus acusacions. Sí, amics, aquest vell concepte que fan córrer els mitjans «messetaris» encara funciona. D’aquesta manera despatxa alegrament la qüestió dient que una majoria de catalans vivim contents i enganyats i que d’alguna manera, tot i que no ens acusa de psicosi individual, sí que ho fa de psicosi col·lectiva (que és una manera fina de dir-nos malalts mentals, infantiloides que viuen en un setè cel meravellós, gent que confonem realitat amb ficció i que, segons proclama ell amb una boca de pam i mig, «el que anomenem “realitat” gairebé no és altra cosa que una ficció compartida per la majoria (encara que no per tots), o en tot cas és obvi que aquesta “realitat” està severament influenciada per la ficció».
Segons ell, l’afirmació de que «tots els homes neixen iguals», per exemple, és una ficció sobre la qual hem construït infinites realitats polítiques. Segons aquest bon xicot, només alguns catalans tenen el poder de copsar la realitat tal com és (ell és un d’aquests privilegiats) perquè afirma que «una vegada, quan encara pensava que les novel·les de ficció eren el resultat d’una imaginació desbordant que superava les estretors del món real, vaig conèixer la història d’una veïna de l’escala i vaig descobrir que Anna Karènina i Emma Bovary són tristos comentaris al marge, i que Tolstoi o Flaubert van ser tipus d’imaginació escassa. La ficció de l’amor, la de la bondat de les ciències i els homes, la ficció de la democràcia, la ficció de la justícia (de la qual ja parlava Plató), la ficció de la vida després de la mort … són només això , ficcions. I no obstant això, sobre elles s’ha construït el món conegut. En el seu nom s’han aixecat empreses, imperis, religions. I el que és pitjor: en el seu nom s’ha assassinat a milers, a milers de milions de persones».
A partir d’una certa edat -segons ell- es veu que hi ha ficcions i ficcions. Ficcions bones i ficcions menys bones. Ficcions benintencionades i ficcions dolentes. Ficcions el motiu de les quals és canviar la realitat i ficcions que tenen per objectiu fer veure que es vol transformar perquè segueixi igual: que governin els de sempre, per exemple. I aquest últim és el cas de la ficció catalana que s’autoproclama “procés d’independència”. Segons diu, hi ha alguna cosa de Tolien en el procés català i afirma que els catalans que no creuen en la independència (com ell mateix) comencen a estar solemnement farts dels epítets que reben, pensats per mantenir la ficció tolkeniana del món (ens acusa de que els anomenem unionistes, espanyolistes o fatxes). Diu que ells són catalans com ningú més, catalans que no aixequem banderes per haver nascut en un lloc, ja que hom no escull on neix i que han de suportar això com poden i sense metafísica barata ni de bon tros d’èpica de Hollywood tal com fem nosaltres. Afirma també que «si crec en alguna ficció, aquesta és la ficció del federalisme, i els meus motius per creure en el federalisme són tan legítims i tan vàlids com els seus, senyoret Puigdemont i senyoreta Forcadell. I els podria posar exemples que el federalisme és un model real (!) De construcció social, justa i cohesionada» i que no oblidéssim pas que ells són la majoria. La veritat no sé com compten i quina visió de la realitat tenen com per apropiar-se així per les bones d’una majoria que, fins ara, encara nosaltres no ens hem apropiat…
Segueixo amb el seu text: «Els explicaré un altre assumpte personal: treballoen un barri dels que vostès (es refereix als nostres governants catalans)anomenen “desfavorits”. La realitat és dura i les ficcions entre les persones que hi viuen, abundants. Tot i que no són les mateixes ficcions que les dels nostres solemnes governants -això cal puntualitzar bé, perquè és rellevant. En aquest barri, castellanoparlant i araboparlant per excel·lència, veig esperances, moltes, i aquestes esperances són molt diferents als somnis dels senyorets que són al Parlament promulgant desobediències i secessions, totes invariablement molt solemnes. Si algun dia xoquen les esperances d’uns i les d’altres potser tindrem el desafortunat “xoc de trens” del que amb tant de gust parlen els senyorets, però del que no saben res».
A partir d’aquest escrit, espero tenir el dret de poder fer els meus comentaris i les meves preguntes. Per exemple: qui és que vol que la realitat segueixi igual com fins ara, nosaltres o ell?. Nosaltres ja n’estem una mica farts d’aquesta realitat fastigosa i tenim ganes de canviar-la. Qui nega a qui el dret a decidir el nostre futur, nosaltres o ell?. Veus com la seva són les que s’escolten més en aquest ens que en diuen Espanya i els que n’hauríem d’estar una mica tips són nosaltres que, per més fort que cridem, la nostra veu no es pot escoltar enlloc més que aquí a Catalunya. Davant un panorama de monoteisme polític espanyolista aterridor i absolutament dominant en la premsa espanyola poques veus «espanyoles» exigint respecte i llibertat d’expressió per als ciutadans i els pobles que componen l’actual estat espanyol es poden sentir i potser fins i tot crec que podem tenir una mica de raó quan el respecte a la democràcia que la major part de ciutadans espanyols diuen professar no es veu per enlloc i l’únic que se sent arreu són braços aixecats amb una Constitució convertida en tòtem divinitzat i intocable davant del qual ens hem d’agenollar i adorar. Si això no és un missatge neo-feixista que els partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE, Ciutadans, etc.), mitjançant el seu control efectiu dels mitjans de comunicació, segueixen intentant imposar a la societat, què és? Com el podem anomenar aquest fenomen i quin grau de democràcia podem atorgar a Espanya davant d’aquesta situació que els de fora no poden entendre?.
Entre les poques veus discordants que es poden sentir més enllà de l’ Ebre hi trobem la de l’Angel González Quesada, periodista de SALAMANCARTVAL DIA.ES, que en un article del dissabte 25 de Juliol del 2015, titulat CATALUNYA LLIURE diu coses com les que segueixen i que aquest noi del que us parlava podria llegir amb molt de profit:
¡Catalunya lliure!
Como si hubiesen escuchado de pronto el apocalíptico toque de corneta que anunciara la inminente invasión de los bárbaros, los tertulianos, los portavoces, los periodistas, los bustos parlantes y hasta los desocupados marujos/as que tanto abundan en este país, han caído en la cuenta de que los proyectos independentistas catalanes significan una amenaza a no-se-sabe-qué, y han desplegado todos sus gestos, sus anatemas, sus santas indignaciones y hasta sus amenazas contra quienes han osado alterar su verano con semejantes utopías.
Si no fuese porque estamos tan acostumbrados a la mediocridad periodística y política de este país, las andanadas de descalificaciones e insultos que se vierten contra el proyecto soberanista catalán y sus defensores, podrían inquietarnos seriamente. Pero habituados a la imparable verborrea de quienes todavía se creen generadores de opinión y adalides del pueblo, escuchamos sus admoniciones no mucho más indolentes que aburridos.
El proyecto soberanista catalán, planteado por fuerzas políticas y sociales de Cataluña desde hace lustros y, particularmente estructurado en propuestas concretas hace tres años, ha tenido este verano la virtud de destapar bruscamente las más palurdas esencias patrioteras del centralismo español. Abanderado por políticos, tanto gobernantes como opositores, cuyas actitudes ante la cuestión catalana causan tanto espanto como aflicción, vergüenza ajena y ganas de vomitar, la respuesta a los planteamientos políticos, de impecable corrección, de quienes gestionan el proceso independentista, no ha sido sino el vocerío y la burda descalificación, cuando no el insulto, la amenaza o, como algunas declaraciones de ministros y ministrillos, la mezquindad, la bajeza moral y la chabacanería.
Los intentos de aglutinar un rancio nacionalismo españolista frente a las legítimas aspiraciones del pueblo catalán, recuerdan demasiado los argumentos, los discursos y las decisiones que se sucedieron en este país en los años treinta del pasado siglo y que, entre otras cosas, nos sumieron en el más oscuro túnel de la indignidad franquista. Hoy, aunque bisoños todavía en materia de democracia y reconocimiento de derechos, pero integrados en una comunidad internacional muy lejana de aquellos devaneos caudillistas del siglo XX y, supuestamente, lo suficientemente informados para comprender, analizar, respetar y debatir en sus justos términos cualquier propuesta o aspiración democrática de los individuos y los pueblos, la inquietante unanimidad que muestran los grandes medios de comunicación españoles contra las aspiraciones de Cataluña y la falta de respeto por quienes la defienden, no casualmente coincidente con la estrecha mirada y la cortedad viejuna y anquilosada de los grandes partidos políticos en el tema de las nacionalidades, la independencia y los derechos colectivos, nos muestran, todavía, demasiados flecos imperiales, revelan escasos hábitos democráticos y nos anuncian que nos queda mucho que aprender.

    2 comentaris:

    mudanzas juanjo ha dit...

    Un plaer llegir-te, seguir-te i compartir.

    Jaume Pubill Gamisans ha dit...

    Gràcies, Joan pel comentari i gràcies per seguir-me. Una abraçada