diumenge, 6 d’agost de 2017

Jordi Pujol: MEMÒRIES (1930-1980)


memories-jordi-pujol_historia-duna-conviccioAcabo de llegir la primera part de les memòries del President Pujol escrites pel periodista Manuel Cuyàs i publicades el 2007 (Memòries 1930-1980). Em direu que, com sempre, vaig una mica tard. Segur que sí. Però hi ha coses, hi ha llibres, hi ha personatges, hi ha temes que no caduquen mai i són intemporals. Ara que tot porta data de caducitat i ens recomanen que ens hi hem de fixar molt si no volem morir enverinats, sempre és profitós -i molt- retornar a temes antics i passats de moda (per alguns).
Ja sabem que unes memòries sempre han d’anar acompanyades de molts interrogants. Els personatges que les escriuen expliquen exactament el que són i no deformen la narració? Estic segur que a qualsevol llibre de memòries se li podria retreure un pilot de coses i d’inexactituds. És segur que ningú explica exactament el que va passar. Tots ho expliquen des de la seva visió personal, des de la cara del prisma totalment i necessàriament parcial com sempre acostuma a passar.
Tenia ganes de llegir aquest primer llibre de les memòries del President Pujol perquè és un període que jo no vaig poder viure totalment en primera persona des de dins. El primer període perquè jo encara no havia nascut o era molt jove. I el darrer període el vaig viure des de l’Uruguai i, tot i que feia esforços d’estar al dia d’allò què passava a Catalunya, era difícil en aquells temps estar-ne al corrent i al dia. Ara, amb internet, seria tot molt diferent.
Una conclusió de la lectura d’aquesta primera part de les memòries? Que ja estaria satisfet de què la majoria de nosaltres haguéssim fet per Catalunya una mil·lèsima part del que va fer ell. Sempre ha estat de moda fer llenya de l’arbre caigut i en el cas del President Pujol, no ha estat diferent. Què ens ha decebut en un munt de coses? És clar. En tenim motius d’estar decebuts? És clar que tenim motius d’estar decebuts d’algunes coses del seu comportament. Qui, però, no ha d’estar decebut de moltes coses del seu comportament i qui no ha tingut més d’un cop vergonya aliena de comportaments d’alguna gent que haurien de ser exemples públics? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…
Per acabar, només diré que ha estat prou alliçonador llegir el llibre i que -com explicava Manuel Cuyàs quan va parlar amb ell per primera vegada sobre la famosa confessió de l’ex-president de la Generalitat el 25 de juliol del 2014, podria estar totalment d’acord amb la frase que Pujol li va dir: ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.
No crec que ningú pugui negar que Pujol ha estat molt llest i ha donat molts tombs a quasi tots els seus adversaris polítics en tots els seus anys de vida política. Si en féssim un capmàs em sembla que el resultat seria ben positiu. Però també és cert que ha espatllat molt les coses per «ser més burro del que tothom es pensa» en algunes coses i en alguns momentsEll mateix ho reconeix i la història tampoc no ho deixarà passar.
Però, ara que l’arbre ja és a terra i ja tothom n’ha fet prou llenya, no acabo d’entendre perquè no afegeix un altre volum a les seves memòries i ens explica tota la merda que ell ha pogut veure de ben a prop en altres líders que no fan més que fer-se el pinxo i que, si els traguessin els draps bruts al sol, haurien de córrer a amagar-se…