Els imperis necessiten dictadors que imposin tots els mitjans al seu abast per aconseguir el poder, per seguir ostentant-lo de la manera que sigui i, si és possible, augmentar-lo. Si no ho aconsegueixen, desapareixen. Ho han fet històricament tots elsgrans imperis i segueixen fent-ho actualment. Abans ho aconseguien amb guerres violentes i ara miren d’aconseguir-ho de forma més refinada. Però la finalitat és la mateixa: aconseguir el guany econòmic basant-se en el robatori dels recursos naturals i la imposició de persones i polítiques que procurin l’estabilitat del sistema. Si convé matar, maten, Si els cal fer feina bruta, la fan. Si convé emprar la violència, s’empra. Si convé posar dictadors o personatges-titella per oprimir el poble, es posen.
Els pobles, al llarg de la història, prou han mirat de defensar-se com han pogut, però els grans imperis tenen molta força, sigui amb les armes o amb els diners. El filòsof polític Sheldon Wolinanomena aquests grans imperis econòmics «sistema de totalitarisme invertit». No és pas el totalitarisme clàssic: no s’expressa a través d’un demagog o un líder carismàtic, sinó que ho fa a través de l’anonimat de l’Estat corporatiu. En un règim totalitari clàssic hi ha un partit que enderroca una estructura en descomposició i la reemplaça amb una altra estructura. En el totalitarisme invertit tenim forces corporatives que es presenten com a lleials a la Constitució, a la política electoral, i fan servir la iconografia i el llenguatge del patriotisme clàssic, però que internament s’han apoderat de tots els fils del poder, deixant la ciutadania impotent. En poques paraules, duen a terme cops d’Estat en càmera lenta i dissimuladament.
Dins del sistema polític clàssic imperant no hi ha manera de votar en contra dels interessos de les grans corporacions i del capital. Cap governant i cap partit tradicional desafiarà aquests interessos i el ciutadà es veu impotent davant d’això. I precisament perquè el ciutadà és ara impotent, estem veient una canibalització dels diferents països (fins i tot a Europa i als països més rics) i podem comprovar com la distància entre rics i pobres es fa cada cop més gran. A mesura que els sindicats es desmantellen i perden força, desapareixen els mecanismes mitjançant els quals es defensa la ciutadania i la classe obrera. La societat s’està convertint en una tirania oligàrquica, en la qual un petit percentatge controla la riquesa i el poder, i escriu les seves pròpies lleis i regulacions.
Veiem com els Estats ens lliguen cada dia més curt i tracten de posar els mitjans necessaris per negar-nos poder entendre què està passant. Ho podem veure amb la persecució a Bradley Manning o Julian Assange de Wikileaks. Ho podem veure amb lleis que permeten registres telefònics. Ho veiem amb l’ús de lleis que permeten l’espionatge contra aquells que volen destapar els escàndols governamentals. Ho veiem amb l’ús indiscriminat d’allò que comunament en diem «clavegueres de l’ Estat», amb les punxades telefòniques sense ordre judicial, les escoltes a desenes de milions de ciutadans o el seguiment il·legal de persones.
Una altra cosa molt greu -i que ho agreuja tot plegat- és el queanomenem la “traïció dels intel·lectuals” i mitjans de comunicació. Els intel·lectuals s’han venut, com s’han venut molts diaris i molts periodistes. Han trobat maneres de posar el seu talent al servei de l’Estat perquè aquest es cuida bé d’omplir-los la menjadora cada matí i ells, obedients, s’hi amorren vergonyosament cada matí i no s’atreveixen a desafiar les estructures de poder. Els grans mitjans estan completament corporativitzats i controlen allò que els ciutadans veuen i escolten, i imposen de manera molt efectiva l’opinió esbiaixada que al govern de torn i al poder econòmic li interessa. I qui s’atreveix a parlar obertament sobre les estructures de poder i desafia la manera com estan construïdes aquestes estructures, i desafia el crim i les activitats il·lícites a escala corporativa, es converteix en un pària. El treuen del sistema i fan per manera que la seva veu no es torni a escoltar o quedi reduïda a la mínima expressió. L’Estat és molt poderós i té molts mitjans per fer-ho.
I quina esperança ens queda als pobres ciutadans que creiem que les coses han de canviar? Doncs ens queda l’esperança que en algun moment la gent se n’adonarà del que està succeint i sortiran moviments i formes noves de resistència contra aquestes situacions asfixiants. I una de les poques coses que ens quedarà seran imaginatives formes de protesta ciutadana i la desobediència civil. Això és tot. A menys que reconstruïm moviments que desafiïn les estructures de poder, estem perduts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.