EL MEU MÀSTER

Ja se sap que la corrupció ha existit sempre en l'àmbit de la gestió dels assumptes públics. La història ens dóna exemples de temps antics i de temps moderns, de sistemes polítics diversos, de cultures i religions diferents. No cal buscar exemples. En trobaríem molts.

Aquests dies es parla molt dels màsters que sembla que regalava generosament (a base de trampes diverses) la Universitat Juan Carlos I a certs elements del PP, el partit més podrit i més corrupte de tot Europa. Si jo fos del PP -Déu no vulgui aquesta desgràcia- podria tenir sense gens d’esforç i presumir d’un màster en qualsevol matèria en el meu currículum. Però no en vull cap, ni el necessito. I encara menys si és regalat com ho són els d’aquesta universitat tan poc seriosa. Els màsters es veu que farden molt i sembla que són molt necessaris per a una lluïda carrera política. En teoria, corrupció i democràcia haurien de ser coses incompatibles. Si alguna cosa de bo té la democràcia és que posa controls a la vida social i política tot mirant de controlar bé els mateixos controladors. No sempre se’n surt i en aquest país anomenat Espanya encara se’n surt menys per manifesta incapacitat i per deixadesa, perquè -si encara no us n’havíeu adonat- la democràcia espanyola és més falsa i més dubtosa que un duro sevillano. La corrupció sempre corroeix els fonaments de la democràcia i a Espanya, en els últims anys, tenim massa casos que han posat de manifest que el fenomen de la corrupció no és una cosa conjuntural, sinó estructural i que prolifera perillosament a les institucions públiques (Gürtel, Pretòria, Palma Arena, Palau, Operació Ponent, Operació Malaia, etc.)

Òbviament, no és possible una estadística real de la corrupció, que per definició és oculta; i, d’altra banda, com és natural, no tots els mandataris públics són corruptes. En qualsevol societat oberta i democràtica tothom, en major o menor mesura, és responsables de la corrupció: els polítics que la practiquen, promovent -o acceptant-; els subornadors (promotors empresarials), ara causants, ara víctimes; els partits polítics, mancats d’autoritat moral per combatre-la perquè massa sovint hi estan embolicats; l’estament judicial (jutges i fiscals), que en moltes ocasions no ha donat la talla; les institucions encarregades del control i fiscalització de l’activitat administrativa, negligents gairebé sempre en la seva tasca; els mitjans de comunicació, silenciant o minimitzant, de vegades, el fenomen corrupte; la intel·lectualitat, poc compromesa en la seva erradicació; la ciutadania en general, tolerant en excés amb el polític corrupte, potser perquè encara no és conscient que la corrupció la paga de la seva butxaca.

Entre altres causes, al meu entendre, la causa primera de tots els mals en el sector públic espanyol i en els partits polítics és la falta d’ètica pública de molts dels nostres governants, arribats a la política no per vocació ni esperit de servei, ni tan sols per ideologia, sinó per propi interès. En termes generals, ètica és el sentit, la intuïció o la consciència del que està bé i el que no, del que s’ha de fer i del que s’ha d’evitar. I, malauradament, això cada dia hi és menys. L’ètica pública ha de ser correlativa de la privada i poc podrà defensar la integritat i la moralitat en el pla públic qui no en té. D’altra banda, l’actuació de qualsevol que realitza una funció pública al nostre país ha d’estar presidida per la idea de servei dels interessos generals, que és el principal valor polític.

Ho fa notar això l’advocat José Manuel Urquiza Morales, que és autor d’un llibre que es titula Corrupció municipal (Almuzara), quan diu que l’article 103 de la Constitució Espanyola -»L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals»- constitueix un mandat per autoritats i funcionaris. Els valors clàssics del gestor públic (imparcialitat, neutralitat, honradesa i probitat) s’han de veure complementats avui amb els nous valors d’eficàcia i transparència, propis de les Administracions Públiques del segle XXI. I això no es dóna a Espanya, on la corrupció soscava la integritat moral d’una societat i suposa la fallida general dels valors morals i una violació dels principis ètics, siguin individuals o socials. I de la mateixa manera que la corrupció es pot avaluar en terme de diners, també es pot avaluar amb exemples com els dels famosos màsters que estan d’actualitat aquests dies. Quan una Universitat pública és capaç d’això, podríem dir el tan conegut «apaga i vámonos». Que, per altra banda, és el que volem fer milions de catalans sense que ens en puguem sortir de moment...