La «PÀTRIA»: quina pàtria?

Estic llegint la premiada novel·la PATRIA de Fernando Aramburu. És un totxo de 650 pàgines, que espero poder acabar perquè es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest any s’ha seguit venent bé per Sant Jordi. M’he decidit a llegir-la perquè la narració explica els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i arriba fins a l’anunci d’ETA d’abandonament de l’activitat armada. ETA ha dit que enunciarà la seva dissolució el 4 de maig en una localitat del País Basc francès i, per tant, la novel·la toca un tema d’actualitat.

No parlaré de la novel·la perquè encara no l’he acabada. Però sí que vull parlar d’una entrevista que acabo de llegir a una de les persones que han tingut un paper destacat en la dissolució d’ETA. Em refereixo a l’uruguaià Alberto Spektorowski, un professor de Ciències Polítiques que de jove era una promesa futbolística i que ha acabat com a expert en resolució de conflictes, encara que ell ho negui. Aquest home, que als seus cercles íntims anomenen "El charrúa", va passar del futbol a formar part d’alguns importants diàlegs en conflictes armats. Com si fos un migcampista com Guardiola o Busquets, es dedica a distribuir el joc al mig de camps de batalla, es dedica a intervenir entre les diferents parts per evitar la guerra i trobar solució a problemes severs en diferents països. Ho va fer en els acords de Camp David -entre palestins i israelians i també ho ha fet al final del grup nacionalista basc.

Quan el pròxim 4 de maig ETA posi punt final a 60 anys de lluita, l'uruguaià Spektorowski serà, a primera fila. Després, com els futbolistes després d'una treballada victòria, tornarà al de sempre: a les seves classes de Ciències Polítiques. Va entrar en el grup d’experts quan l’advocat sud-africà Brian Currin, qui havia treballat com a reconciliador a Sud-àfrica després de l'apartheid i en la pau a Irlanda, va crear la comissió que va facilitar el cessament del foc d’ETA i les negociacions amb el govern espanyol. Quan aquest advocat va començar a armar el grup de treball, va iniciar una ronda de consultes sobre possibles assessors. Ell era una mica conegut al País Basc perquè havia treballat en una de les universitats públiques i tenia contacte amb professors del lloc. A més, ja havia assessorat Shlomo Ben Ami (excanceller israelià que havia participat de la Cimera de Camp David entre israelians i palestins), de manera que tenia una mica de coneixements de processos de pau. I, sobretot, perquè tenia coneixements sobre la política basca. Arriba a aquest lloc uns mesos abans d'octubre de 2011, que va ser quan ETA anuncia públicament el seu desarmament (en la famosa conferència del Palau d'Ayete).

Explica que va començar la seva tasca amb negociacions amb el Partit Socialista espanyol (PSOE) de José Luís Rodríguez Zapatero. Explica que aquell govern no estava massa disposat als contactes, però també és cert que no va impedir que poguessin treballar. La Comissió volia que els governs de França i Espanya s'involucressin, però això no va succeir. ETA demanava bàsicament que s'acostessin al País Basc als presos. Aquest reclam i les negociacions van veure de seguida que serien completament nul·les quan el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions. La societat basca ha viscut amb molt dolor tots aquests anys perquè hi ha hagut massa víctimes d’una banda i de l’altra. Hi ha víctimes que no volen perdonar o volen determinat tipus de perdó. També explica que Mariano Rajoy no els ha rebut mai i tampoc mai no els ha volgut veure. El procés de pau és realment entre la mateixa societat basca. Sembla que el tema hauria de ser important per Espanya, però la realitat és que l’estratègia del govern espanyol és la de no negociar, tal com passa ara amb Catalunya.

Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu clicar AQUÍ.