dilluns, 20 d’agost del 2018

ESPIGOLADES D'ESTIU (4): ELS VELLS ROQUERS




Com diu aquella cançó de quan Miguel Ríos encara era jove (finals dels 70) «els vells roquers no moren mai». Bé, potser alguns sí que es moren o, si no es moren, estan ja molt tocats pel pas del temps, tot i que mirin de dissimular-ho. És admirable, certament, veure encara els Rolling Stones com segueixen fent gires, gravant discos i tocant per aquests mons de Déu com si el temps no els fes mal. Mick Jagger acaba de complir 75 anys; Keith Richard els complirà al desembre; Charlie Watts en té 77; i Ron Wood, el més jove, 71. Hom pensa, com és possible tenir encara tanta força i tantes ganes de fer coses en aquestes edats tardorals?...

Per altra banda, però,també és veritat que veiem altres cantants fent el ridícul als escenaris i alguna gent d’edat ja una mica avançada fent-lo fora dels escenaris o, millor dit, fent-lo a l’immens escenari de la vida, oblidant-se que ja no són joves, tot i que pretenguin ser-ho amb operacions semblants a una taxidèrmia mal feta. Tenim, per exemple, a Joaquin Sabina que, després d’arrossegar durant els darrers anys la seva veu rogallosa pels escenaris, de cop i volta es queda mut enmig d’una actuació. No entenc massa com no veia venir que això li passaria més aviat que no pas tard. Després de deixar els espectadors amb un pam de nas va manifestar que aquella nit se n’havia anat a dormir «molt trist» després d’haver dit que «mi plan no era envejecer sin dignidad. Mi plan era pasar de la adolescencia a la vejez, sin ser adulto". Potser en teoria no és mal plan, però a la pràctica ja hem vist que sí que ho era i, després d’aquesta amarga experiència, ha hagut de reconèixer que «cuando les cuenten que envejecer es una cosa fantástica, porque la experiencia y la sabiduría... Mienten como bellacos. Envejecer es una puta mierda".

I en tenim altres que, si no vigilen, els passarà el mateix. Per exemple Joan Manuel Serrat y Luis Eduardo Aute, tots dos amb 74 anys. Serrat està fent una gira per celebrar els 50 anys de la publicació del disc Mediterráneo, un disc que conté 10 cançons que han convertit aquest disc en una peça antològica. Però resulta que aquest àlbum va sortir a la venda l’any 1971, es a dir, que està celebrant els 50 anys tres anys abans de la data que s’hauria de fer. I per altra banda ja fa anys que no aporta res de nou i més aviat sembla un disc ratllat. Serrat, creu-me, deixa estar ja això de cantar i dedica’t a fer d’avi o a fer hort. Potser té por que li passi com al seu amic Sabina... I Aute, al seu torn, va sofrir l’agost del 2016 un infart que el va mantenir en estat de coma durant dos mesos. Suposo que aquest ja ni ho probarà això de tornar als escenaris...

I com aquests vells roquers, una colla de companys d’estudis de la nostra jovenesa també ens anem tornant nostàlgics, sense la pretensió, això sí, de fer el ridícul com aquests cassos que he citat abans. Resulta que hem creat un grup de WhatsApp per demostrar que encara som una mica modernets i que volem estar à la page. No sé pas si ho aconseguim dominar gaire això de les noves tecnologies, però ho intentem. Ahir mateix ens vam passar el dia recordant vells temps a partir d’un company nostre que va aixecar la llebre que un altre company d’aquells temps estava sortint a la tele. I, és clar, de seguida va córrer la veu i vam córrer a recordar temps passats. De cap i volta vam retrocedir 40 anys i la memòria -aquesta capacitat del nostre cervell de retenir i recuperar informació- es va posar en funcionament i, com en aquells pous de la nostra infància, en que a mida que trèiem aigua vèiem com n’anava entrant, anava sorgint un record després de l’altre a mida que anàvem parlant. Ho podríem comparar també amb aquells cabdells de fil que, una vegada trobat el cap, l’anem estirant, estirant, i tot va sortint espontàniament a partir d’un primer estímul.

Nostàlgia? Potser sí. Però no hem de quedar-nos ancorats en els temps passats que, per més que ho digui algú, no sempre van ser millors. La nostàlgia pot ser positiva, però també pot ser inútil. Pot ser un refugi, un oasi momentani, que ens indiqui tot el camí que vam projectar i que potser hem fet. O potser no. Recordant temps passts potser ens adonarem que ens hem quedat a mig camí o fins i tot molt més lluny d’aquelles fites que ens proposàvem. Per això mai pot ser el refugi definitiu. Únicament ha de servir per viure amb més intensitat el present i veure que potser no tot ho hem perdut pel camí.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.