LA UNIÓ FA LA FORÇA

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser– però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la mésadequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit enescolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-se i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confiamenys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenirobjectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possibles si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat igrup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats quedivideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebut possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!