diumenge, 24 de febrer de 2019

DEONTOLOGIA PROFESSIONAL



Anys enrere, quan volíem assabentar-nos d’alguna notícia escoltàvem la ràdio, llegíem algun dels pocs diaris als quals teníem accés o miràvem l'única cadena de TV que hi havia. Tot plegat feia que la informació que teníem de les coses era realment molt limitada. Actualment el panorama ha canviat del tot. Amb internet tenim accés a un munt d’informació que fins i tot se’ns pot fer excessiva i inabastable. Cada dos per tres ens anuncien l’arribada d'una nova capçalera digital a l'univers mediàtic, cosa que sempre és una bona notícia. Sembla que la tendència és que, a poc a poc, aniran minvant els diaris de paper i augmentaran els diaris digitals. Al capdavall, em sembla que aquest fet hauria de ser motiu d'alegria per a tots els que creiem en la llibertat d'expressió i en la saludable policromia mediàtica.
No obstant això, veig que alguns nostàlgics de temps pretèrits no estan massa contents perquè diuen que estan proliferant -sobretot a Internet-, mitjans que, amb vocació generalista, estableixen per endavant el seu ideari polític i la balança està desequilibrada sota el pes de l'opinió enfront del de la informació. I es queixen de què això crea un problema deontològic d'origen: quan hagin de triar entre objectivitat o fidelitat a la ideologia fundacional, a vegades confosa amb línia editorial, a qui obeiran, es pregunten? Aquests mateixos es queixen de què quan un mitjà de comunicació es declara republicà, marxista, falangista o nacionalista, en el fons ens està advertint que els seus periodistes també ho són. I si algú no ho és, és igual, escriurà com si ho fos. Que les seves informacions estan al servei de «la causa». Que supedita el rigor informatiu al cap polític o ideològic.
Jo els preguntaria si aquests senyors no creuen en allò que s’anomena deontologia professional, que és el conjunt de principis i regles ètiques que regulen i guien una activitat professional. Aquestes normes determinen els deures mínimament exigibles als professionals en l'acompliment de la seva activitat. Totes les persones tenen, amb tot el dret del món, la seva manera de pensar o els seus valors. Però això no hauria de ser obstacle de què, quan un metge opera, un advocat defensa, o un jutge jutja, ho facin amb criteris ètics i respectant la seva pròpia deontologia professional. Si un periodista menteix descaradament, no és un bon periodista. Com no ho és un lampista que intencionadament no fa bé la seva feina. O un paleta, o un mestre, o un capellà...
Per tant, jo ja em conformaria que, quan llegeixo un diari, sabés de quina ideologia és i que estigués segur de què no m’enganya quan em dóna informació. Una altra cosa és quan em dóna opinió. Amb la informació hauríem d’estar sempre d’acord i hauria d'estar segur que no em menteix; amb l’opinió no cal, perquè ell pot tenir la seva i jo la meva. I aquí és on hi ha el problema la major part de les vegades. I no cal dir que aquest principi pot servir per a un periodista qualsevol i també pel jutge Llarena, que va construir un castell damunt de l’arena i, pel que sembla, en qualsevol moment caurà del tot (deontologia professional: zero). I, si no, temps al temps...


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari.