LA MORT D'UN GOS

Em sembla que alguna vegada ja he parlat de la meva gosseta Lluna i de les passejades que fèiem junts. Malauradament ja no ho podem fer perquè des de fa un parell d’anys que és cega degut a la diabetis. Per tant els passejos han de ser molt curts, tot i que seguim fent-los quasi a diari. Per controlar la seva diabetis l’he de punxar dues vegades al dia, just al moment que menja (matí i vespre). La qual cosa també vol dir que l’he de portar al veterinari més sovint del que tocaria per controlar-li la diabetis i també hi he d’anar a buscar la corresponent ampolleta d’insulina més o menys cada 10 dies.

Quan aquest matí anava a la veterinària, he trobat una nena que, amb la seva mare, hi portaven el seu gos que semblava que estava ja a les últimes. No sabien què li estava passant, però m’explicaven que ja feia dies que semblava que no estava bé, que havia deixat de menjar, que ja era força gran i que potser el seu cos havia dit prou i, per tant, li havia arribat l’hora. El portaven al veterinari entre plors de la nena i en un darrer intent de fer-lo viure.

L’episodi m’ha fet pensar una estona en com ens podem arribar a estimar els animals de companyia i com procurem cuidar-los, a vegades fins i tots fins a extrems una mica ridículs. Trobo que cuidar bé els animals és signe d’una societat avançada. Però també hauria de ser signe d’una societat madura i justa no cuidar més els animals que les persones. I aquí és on s’hauria de buscar un equilibri no sempre fàcil. Jo sóc partidari de que quan arriba aquell moment delicat i difícil d’elegir entre seguir mantenint una vida sense la dignitat necessària o deixar morir també amb la mateixa dignitat, cal ser valent i fer front a aquest moment tan delicat.

I això tant val pels animals com per les persones, tot i sabent que no és pas el mateix la vida i la mort d’un animal o la d’una persona. Però sí que hauríem de saber -i fer saber als nens ja de ben petits- que la vida es pot acabar per moltes causes, de maneres a vegades molt doloroses i que ningú s’escapa d’aquesta realitat. La mare d’aquesta nena em deia que ja l’havia anant preparant i que les converses li havien costat moltes llàgrimes. Però també em deia que semblava que ja ho havia assumit i que, tot i les llàgrimes, sentia que l’havia estimat molt i que potser sí que era el moment d’anar-se’n després d’una bona vida plena de carícies, de manyacs i d’amor. També em deia que li ensenyava el fet que plorar era bo i que era una forma de curar la nostra ànima. I trobo que és veritat perquè amb les llàgrimes afloren els sentiments més nobles d’una persona, ajuden a netejar el dolor i fer front a la crua realitat de la vida on no tot és felicitat i bons moments.

Trobo que les paraules d’aquesta mare han estat una bona lliçó tant per a la seva filla com per a mi.