L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava, ja a l’any 2013, un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien llavors, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Aquest descontentament ciutadà s’ha anat convertint en indignació profunda per una bona part de catalans davant l’ignomínia i les injustícies que estem vivint tots plegats, però algunes persones i famílies especialment.
Som en un altre 11 de setembre. Farem un altre cop una gran manifestació. Escoltarem altre cop uns discursos ben abrandats i molt, molt, patriotes. Escoltarem altre cop paraules massa buides dels líders dels partits polítics que ens prometran coses que després no acompliran i que fan que tots ens anem cansant, desenganyant, indignant una mica més. Però en què queda tot plegat?. En poca cosa. Veiem com, incomprensiblement, els partits sobiranistes són incapaços de posar-se d’acord en allò fonamental. Tot força decebedor. Un panorama decebedor que fa que aquests mateixos sociòlegs dels que parlava constatessin llavors un descontentament ciutadà creixent que estic segur que actualment encara ha augmentat molt més davant la distància creixent -que es pot convertir en abisme- entre ciutadans i polítics. Si en alguna cosa encara tenim una mica de confiança és en els moviments socials sorgits de la societat civil. I poca cosa més. Hem avançat molt, certament, però sembla que ara estem una mica encallats. El que és una evidència és que cada cop hi ha més gent que el que de veritat vol és la independència. Hem de buscar la forma de marxar d’aquesta podrida Espanya que no ens dóna res de bo i ens pren el més valuós que tenim: el dret a decidit què volem ser i on volem anar.
L’anuari del què parlava també constatava el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la idea de la insubmissió civil, fiscal, social i cultural i destaca que “la majoria dels nostres conciutadans continuen en una indignació que busca canals d’expressió. Molts s’organitzen, i cada vegada són més els que se subleven davant una degradació de les seves condicions de vida i de treball i dels serveis públics”. I jo hi afegeixo que també davant les retallades constants de llibertats. I em pregunto si no ha arribat el moment de posar fil a l’agulla i començar a desvetllar-nos i mirar d’exercir de forma efectiva totes aquestes aspiracions. Potser ens falta que algú es posi al davant i ens guiï en aquest camí, que sempre serà tortuós i difícil. Imaginar i estudiar amb molt deteniment quines són les formes més adequades al nostre país i en aquest moment per tirar endavant. Tenim molts teòrics que han escrit sobre el tema de la desobediència civil i molts d’ells han posat en pràctica, amb resultats prou bons i convincents, les seves conviccions. Recordem, sinó, Henri David Thoreau, Lleó Tolstoi, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King, Bertrand Russell, Emma Goldman, Albert Schweitzer, Lanza del Vasto, Hannah Arendt o el nostre Lluís M. Xirinacs…
El que sí ha demostrat la història és que algunes formes de desobediència civil no-violenta es poden utilitzar com a mètode de conflicte polític, disrupció i escalada i que hem d’aprofitar el seu poder per crear un canvi que duri. I, per acabar, unes paraules de Gandhi quan declarava davant d’un tribunal que el jutjava justament perquè havia practicat la desobediència civil: “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv).
BONA DIADA A TOTS!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.