En
aquest temps de confinament m’ha passat una cosa curiosa. Jo, que
era d’escoltar força la ràdio, llegir diaris i procurar estar ben
informat, m’he
trobat que cada
cop
sentia menys ganes de notícies, de
tertúlies
i de xerrameca. Poc a poc vaig anar deixant d’escoltar la ràdio i
cada dia
que passava
escoltava menys notícies. Mirava
televisió, però de seguida em
van embafar les rodes de premsa del Gobierno d’Espanya (amb aquells
estaquirots ridículs
plens
de medalles i ferralla al pit); i
m’embafaven
també les interminables rodes de premsa del Govern de la
Generalitat, per
la qual cosa
vaig optar per escoltar música i llegir llibres,
potser com una sortida per sobreviure davant aquella
dura i crua realitat que ens mostrava la televisió d’uns hospitals
que no donaven l’abast i
gent que es moria víctima d’un virus misteriós i cruel.
Trobava
en tot plegat massa paraules
buides, massa escenificació i ganes de protagonisme en un moment que
la realitat desbordava qualsevol explicació. No els negaré bona
intenció, però no n’hi havia prou.
Deia
que em
vaig refugiar en la lectura -potser
fugint inconscientment d’alguna por desconeguda-
i crec
que em va anar molt bé. Triava
llibres i articles que m’ajudessin
a reflexionar i a asserenar-me. Entretant,
també
m’anava adonant que em
marxaven
les ganes d’escriure res. I, com
que encara
em dura aquesta
espècie d’indolència i apatia,
he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest
blog. No sé fins quan. He
pensat que per no tenir res a dir, val més callar.
Per
tant, adéu. Potser
ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui
tant nova i sigui més normalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.