Malauradament, aquests dies ho veiem a casa nostra un cop més amb el cas Millet. De tant en tant es destapen pastissos d'aquesta mena i podem veure com algun polític o algun empresari hi estan embolicats fins a la medul·la i se'ls han ben repartit en benefici propi i pagant els contribuents. La cobdícia és l'apetit incontrolat de béns de tota mena, però especialment econòmics, perquè, com deia Groucho Marx, "hi ha moltes coses a la vida més importants que els diners, però costen molts diners". Amb diners s'arriba a tot arreu i s'aconsegueix tot. "Poderoso caballero es Don Dinero" deia Quevedo...
Però, posats a pensar una mica en el tema, jo em pregunto: Cóm pot una persona que està ja prou bé econòmicament, voler més i més sense fi? Cóm pot una persona "honorable" posar en perill la seva honorabilitat, la seva situació personal, la seva llibertat, el seu mateix patrimoni per no saber parar a temps en aquest desig de tenir i tenir?
La moderació seria tot el contrari d'aquest actitud i potser seria hora ja d'educar una mica en el sentit de la moderació, de l'equilibri, de l'austeritat i de la justícia. Ens cal tenir tant per ser feliços? Cal fer trampes i més trampes per poder viure bé? No podríem passar amb bastant menys? Veurem en que quedarà tot plegat l'assumpte Millet perquè no ha fet més que començar. Però, si us he de ser sincer, em temo que quedarà en res i que una bona part del que ha robat no retornarà al poble. Com ha passat en altres ocasions en que, com a molt, han passat un temps a la presó, però mai han refet el mal causat a tantes i tantes persones. No sé si ens haurem de conformar una vegada més en que les coses quedin així. Potser si.
