Amos del nostre destí?

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Etiquetes de Technorati: Autonomia,Catalunya,Espanya,Espoli,Finançament,mentides

Espolis

Els catalans estem acostumats als espolis. Només cal citar el nom de Salamanca per recordar-nos una trista, llarga i agredolça història de papers no retornats.

Ens han espoliat molt durant la història. A vegades nosaltres mateixos n’hem estat una mica culpables per no haver defensat bé el que era nostre o per haver abandonat uns béns comuns que algú es va emportar.

I sembla que volen tornar-nos a espoliar unes obres d’art que són ben nostres des de tots els punts de vista. Em refereixo a les obres d’art del Museu de LLeida. Ja en sabeu la història i no caldrà pas recordar-la amb detall. Però sí que vull fer unes apreciacions que crec que poden ser interessants:

1. El bisbat de Barbastre-Montsó demana 113 obres d’art que han vingut de parròquies del que fou bisbat de Lleida durant molts anys. La majoria d’elles amb documents que n’avalen la propietat, per la compra que es va fer al seu dia. És com si als actuals museus se’ls reclamessin obres d’art que van ser comprades al seu moment. Els Museus quedarien totalment buits perquè tothom reclamaria les “seves” obres.

2. El bisbat de Lleida es va segregar l’any 1995. La trama de la segregació del bisbat de LLeida és com una novel·la negra. Ja se n’ha escrit algunes coses, però encara se n’escriuran més a mida que es vagin descobrint tots els interessos amagats que hi va haver en la creació d’aquest nou bisbat per part de l’ Opus Dei. Hi havia necessitat de crear un nou bisbat? Cap ni una. Va ser l’estratègia per a poder fer tot el que ha vingut després.

3. Hi han hagut personatges destacats en aquesta història de pressions político.eclesiàstiques: Juan Alberto Bell-lloch (ministre de Justícia el1993 i responsable de les relacions amb l’església); Elias Yanes (Arquebisbe de Saragossa i  president en aquelles dates de la Conferència Episcopal Espanyola); nuncis del Vaticà,  que són personatges declaradament anticatalans, per les seves declaracions fetes en alguns mitjans de comunicació. I per acabar, tota la gran influència de l’ Opus Dei en la mateixa creació de la diòcesi i en tota la influència de l’ Opus al Vaticà. No us sembla que tot plegat no és casualitat sinó fruit d’ un pla ben el·laborat?

4. Serem prou ferms en defensar el que és nostre? Una cosa és el dret eclesiàstic i una altra és el dret civil. En aquest cas és prou clar que el que ha de funcionar és la justícia civil perquè els títols de propietat de les obres són prou clars.

Esperem que les autoritats polítiques, plataformes ciutadanes i poble català sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies.

Etiquetes de Technorati: Espoli,Museu de Lleida