diumenge, 19 de juliol de 2015

Coses del futbol

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.

Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.

Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.

També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.

He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.

També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.

M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.


Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.