Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gastronomia catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gastronomia catalana. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 d’abril del 2009

La mona de Pasqua

 

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d'ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d'algun objecte o animal, d'una gallina, d'un simi, d'un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d'Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d'ous i recoberta de llavors d'anís, i la mona d'adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d'ou i voltades d'ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l'àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l'ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l'ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

 

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

dilluns, 9 de març del 2009

Caragols

 

Ahi vaig menjar caragols. Em sembla que m’agraden de totes maneres: a la llauna, a la cassola, a la gormanta, a la brutesaca, caragols amb conill, etc.  I suposo que m’agradaria qualsevol tipus de plat amb caragols que es fa per aquests móns de Déu i que encara no he tastat.

Parlant amb una amiga veneçolana d’aquest tema dels caragols s’esgarrifava que mengéssim "semejantes bichos, parecidos a gusanos”. A molts països i a moltes persones no els parleu de menjar caragols, que els agafa, de cop, com una espècie de fàstic que els deixa K.O. A vegades , quan els parles de caragols, es pensen que són els de mar. Aquests encara els toleren. Però quan els expliques que no, que els que també mengem –a més dels de mar- són els de terra, llavors sí que ja no s’ho poden creure ni imaginar.

Els caragols de terra (també anomenats cargols) son mol·luscs gasteròpodes de l'ordre dels pulmonats, que han desenvolupat un pulmó per a respirar l'aire atmosfèric; tenen la conquilla helicoïdal i generalment dextrorsa, de mida i color variables segons les espècies. El cap és proveït de quatre tentacles: els inferiors són petits, i els superiors, més llargs; hi porten dos ulls simples a l'extrem.

Un dels plats més apreciats i més populars de les nostres terres lleidetanes són els Caragols a la llauna . És una especialitat culinària de la cuina catalana. És un plat ben senzill en què els caragols són cuites al forn o a la brasa amb una llauna. Solen anar acompanyats d'una salsa picant. Aquest és especialment típic de les terres de Lleida, on organitzen des del 1980 l'Aplec del Caragol de Lleida, un esdeveniment que dura tot un cap de setmana i on es mengen tones de caragols cuinats i menjats en Colles d’amics enmig de gran xerinola ( i amb Canals i Nubiola o quelcom semblant…)

També es pot trobar la caragolada (o cargolada i caragolà), una preperació similar, al Camp de Túria, l'Empordà i el Rosselló.

A les Terres de l'Ebre, els Ports i el Maestrat valencià, es mengen les vaquetes, un tipus de caragol de terra que sol anar acompanyat amb xai o conill.

ELs caragols cuits són una especialitat d'altres cuines, com ara la cuina francesa.

Bon profit a tots. I qui no els hagi tastat mai, l’animo a fer-ho. Ja veureu que no quedarà decebut.

Etiquetes de Technorati: ,