dijous, 12 de juliol del 2018

JIMENA VALENCIA MADRID





Jimena Valencia Madrid és la nena salvadorenca de només sis anys que va ser separada de la seva mare a la frontera de Texas el 13 de juny com a part de la nova política de "tolerància zero" amb els emigrants de Trump, i situada en un centre de detenció de la patrulla Fronterera a Phoenix. Jimena, però, va ser afortunada. La seva veu la va poder escoltar tot el món gràcies a un àudio gravat secretament i obtingut per la xarxa de periodistes Pro-Publica. A la gravació, es poden escoltar a nens de 4 a 10 anys separats dels seus pares, espantats i plorant desconsoladament mentre criden als seus pares: "Mami!", "¡Papi!",

Entre plors i sanglots, es pot escoltar la veu de Jimena demanant als seus cuidadors que truquin la seva tia que viu a Houston al número de telèfon que havia memoritzat i repetia constantment en castellà. Tement-se el pitjor, poc abans de creuar la frontera, la seva mare l'havia obligat a memoritzar el telèfon de la seva tia. Gràcies a això, la nena va poder ser gravada en aquell moment i va evitar perdre’s en l'embolic burocràtica que ha separat a més de 2.300 nens immigrants dels seus pares. Però què passarà amb els nens que no recorden els números de telèfon d'algun parent, o que fins i tot són massa petits per saber els seus cognoms o adreces?.

Quan el president Donald Trump va tuitejar que "no podem permetre que el nostre país sigui envaït per immigrants il·legals" i va culpar el Partit Demòcrata de difondre suposades "històries falses de tristesa i dolor", vaig pensar immediatament amb Jimena València Madrid i amb tants i tants infants perduts en aquests inevitables viatges de l’emigració forçosa amb infernals deserts o pasteres pel mig.

Quins són els pecats que han comès aquests infants? Potser són terroristes seus pares? ¿La seva mare, Cindy, mereixia ser tancada i separada de la seva nena per tractar de buscar asil a Estats Units perquè veia allà un futur millor?. Per descomptat que no. Igual que molts altres refugiats salvadorencs, guatemalencs i hondurenys, fugia de la violència i de misèria, com ho faria qualsevol de nosaltres si ens veiéssim en la mateixa situació. Ni més ni menys.
Sota els governs de Barack Obama i George W. Bush, la majoria dels sol·licitants d'asil eren agafats i alliberats -molts d'ells amb braçalets electrònics- fins que arribaven als judicis d'asil que havien demanat.
I això mateix que passa als EEUU, passa a Europa. La crisi de la immigració és una crisi una mica falsa i força mal plantejada. Tant EEUU com Europa necessita emigrants, mà d’obra i rejovenir la seva població. La única cosa que caldria fer és una bona regularització dels que vulguin venir i, el que encara és més important, procurar que poguessin viure dignament als seus països donant-los feina i oportunitats. Bona part de la culpa de que es vegin obligats a venir és nostra. Vull dir que és dels països rics, que no només els hem espoliat durant anys i panys, sinó que seguim fent-ho de forma vergonyosa. El que passa és que la demagògia ven molt políticament i dóna molts vots i la solidaritat brilla per la seva absència. I d’aquesta manera mai podrem fer el món nou i just que tots voldríem, que és la única manera de que la terra sigui compartida d’una manera més justa i equitativa per tots.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.