Crucifixos

Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

La guerra de la laïcitat.

Laïcitat és neutralitat. Aquest concepte tan simple deixa de ser-ho quan comencem a acumular prejudicis en el nostre cervell, cosa que fem tots sense adonar-nos-en. Si parlem del terme laïcitat, podem parlar d'un marc de relació en què els ciutadans tenim la capacitat d'entendre'ns des de la diversitat però en igualtat. Però justament és a partir d'aquí que comença una guerra de mai acabar i de de poder-nos entendre. A França ja fa temps que en parlen i ara comença a arribar aquí degut a les diferents cultures que cada cop més s'estableixen a casa nostra.

La laïcitat és garantia de respecte per a tothom. Si la democràcia és entre altres coses dignitat humana, autonomia i capacitat de decisió, la laïcitat és generar les condicions perquè la gent decideixi per si mateixa en un marc de justícia i dignitat.

La laïcitat no inhibeix el factor religiós, un dret consagrat en tantes declaracions universals i en tants textos constitucionals, no és incompatible amb la religió, simplement vol dir no confondre l'àmbit secular i el religiós; no és empènyer per un sol camí i amagar-ne altres sinó que és mostrar tots els camins i posar a disposició de l'individu els elements per a que aquest opti lliurement pel que prefereixi. No és la indiferència de no prendre partit sinó de fer-ho en igualtat de drets.

L'obra de Gotthold Eprahim Lessing, escrita el 1778 "Natan el savi" té com a escenari la ciutat de Jerusalem en temps de les croades i els seus protagonistes són: Saladí, el Sultà Musulmà, Natan, un savi jueu i El Templer, un guerrer cristià . La fe dels tres està enfrontada i com que cada un d'ells pretén ser el propietari de la veritat, la guerra continua entre musulmans i cristians.

Saladí, que desitjava la pau, convoca Natan i el consulta. Aquest li respon amb una paràbola: un home ric posseïa un anell que tenia una particularitat: fer que el seu portador fos estimat per Déu i pels homes. Durant anys l'anell va passar en herència al fill predilecte del pare. Fins que un pare es va trobar amb la difícil situació d'escollir entre els seus tres fills igualment estimats, va decidir llavors fer dues rèpliques de l'anell original i va donar un anell a cada fill.

Veien que la mort era imminent, cada fill va rebre un anell pensant que tenien l'únic i veritable. Quan es van veure els tres cara a cara portant cada un el seu anell, va començar la guerra pel reconeixement de l'anell veritable. Després de diversos anys de guerra i sofriments dels germans van decidir anar a un jutge perquè dirimís el cas.

El jutge va preguntar qui era el més estimat pels altres i com cap va saber respondre els va dir: "Penseu que el vostre pare no us ha enganyat, sinó que potser no va voler sotmetre-us a la tirania d'un únic anell veritable. I va sentenciar: D'ara en endavant cada un de vosaltres intentarà fer veritable l'anell esforçant-se per ser estimat pels altres ".

La paràbola amb què Natan respon a Saladí està inspirada en un relat del segle VIII, té més de 1000 anys i segueix tan vigent com llavors. La veritat no té amo i tots tenim dret a buscar-la. Natan va ensenyar que abans que jueus, cristians o musulmans som humans, i com a tals busquem ser estimats pels altres, és a dir, busquem ser millors.

 

Etiquetes de Technorati: Laïcitat,Llibertat,Justícia,Igualdat,Societat.