Pel forat del pany.

Si ens hi fixéssim prou, ens quedaríem encantats mirant el món. Ens quedaríem paralitzats davant de mil i una meravelles que el món ens regala constantment.

Només caldria que féssim una prova: passegem un dia pel qualsevol mercat i mirem la cara de la gent, els seus gestos i les seves actituds. De seguida ens adonarem d'aquell que té pressa i no veu res ni ningú. Aquell altre que ja ho té tot fet i vagareja d'una parada a l'altra simplement per passar el temps i matar les hores. Aquell que busca desesperadament alguna cosa i no la troba. Aquell que es para a xerrar amb amics, coneguts i saludats, com diria en Pla.

Per sí mateix això ja és prou interessant. Aquest tipus d'observació l'hauríem de fer més sovint que ens enriquiria no sabeu pas quant. Però si anéssim una mica més enllà i poguéssim veure tota aquests gent, totes aquestes persones -una a una- pel forat d'un pany; si les poguéssim observar discretament sense que ho sabessin i sense que se n'adonessin quedaríem esgarrifats. I si els altres ho fessin amb nosaltres segurament que també.

La corrupció que aflora aquests dies, i que surt a la superfície des de les cloaques dels partits polítics, no ens hauria d'estranyar: no és res més que el reflex del que cada un de nosaltres fa moltes vegades en la seva vida de cada dia i de la brutícia innata que ens acompanya a tots.

No és una llàstima que hàgim de viure entre tanta falsedat, tantes aparences i tantes mentides? O bé és que la única i possible  manera de viure és no saber la meitat de les coses que passen?

 

Etiquetes de Technorati: Ètica i Moral,Mentides,Política

Quin món de mones!.

Aquesta expressió tan catalana, amb què hom  manifesta un cert desengany del món, per les tribulacions, falsedats, etc., que s'hi esdevenen, no és pas d'ara. A Castellnou, el meu poble de naixement, hi havia "Lo vell Tano" que sempre la deia. De ben petit li havia sentit dir una vegada i una altra. Per tant, vol dir que ja fa almenys 60 anys que el nostre món és un món de mones...

La vida és feta de desenganys, falsedats i mals de tota mena, ja ho sabem. Al paradís terrenal ja n' hi trobem una bona colla i podríem anar seguint al llarg dels segles. Però també hi han, gràcies a Déu, les coses bones, les bones persones, les bones paraules i, sobretot, les bones accions.

Sembla que ara és temps de renovació, de regeneració, de tornar a començar, de tornar a il·il·lusionar, de voler tornar a fer les coses bé. No ens ho prediquen els capellans (aquests ja ho fan sempre) però ens ho prediquen els polítics, els empresaris, els sociòlegs i tota la colla de tertulians de les ràdios i la TV que surten cada dia.

D'acord. Però estem tan acostumats a que ens enganyin; a que les coses no siguin com ens diuen; a que les paraules no vulguin dir res o a que vulguin dir justament el contrari del que volen dir que  ja no fem cas de res. Per exemple, jo m'imagino al vicepresident Joan Franquesa, que ha presentat la dimissió com a directiu del FC Barcelona al president de l'entitat, Joan Laporta, per mitjà d'una carta de renúncia, com deu estar el pobre home. Resulta que fa una carta, dona totes les explicacions que pot.... i ningú li fa cas, ningú el creu. Tots els diaris diuen que del que diu, res de res. Que les raons són ben bé unes altres i que gira i que tomba. El cas és que la seva carta és paper moll  i no només no ha servit per aclarir res sinó que ha servit per a empitjorar-ho i fer especulacions i càbales.

El que dèiem: quin món de mones!

Etiquetes de Technorati: Mentides

Catalunya sofreix priapisme.

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l'estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l'anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l'esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d'altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d'atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Finançament,Humor,Mentides,Política

Pinotxos d'avui.

No sé si el coneixeu....  A veure: feu un esforç! Espremeu una mica el cervell. Sí, una mica més.... Sí, ja us hi apropeu... Calent! Calent!

Serà un polític?  Qui serà? Bé, que cadascú hi posi el nom que vulgui. Però em sembla que estem en temps de Pinotxos, de grans mentiders, de gent que no ens diu la veritat. O que ens la diu a mitges, que és una altra forma de mentir.

Ens menteixen quan ens diuen que ens aprovaran un Estatut que després s'ha quedat a mitges. Ens menteixen quan fa anys que ens diuen que ens arranjaran el finançament. En tornen a enredar quan ens diuen que anem bé com mai i que de crisi, res de res.

Deu ser una dèria meva:però em sento enganyat constantment.