dilluns, 15 de març de 2010

Es pot fotografiar l'ànima?


Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n'hi han fet un munt.... És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s'hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l'ànima de Pau Casals.

Apassionat per l'exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d'ànim d'un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d'unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s'ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d'ordinador es por crear i recrear a partir d'una simple taca sobre un paper. A França s'ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l'art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Etiquetes de Technorati: ,,