dimarts, 6 d’abril de 2010

Mossèn Armengou, altre cop.

És una mica llarg el text, però val la pena. Llegim altre cop Mossèn Josep Armengou en un fragment d'un text de fa anys però completament actual..

"L’home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

Per això el centro‐totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col∙lectiu, cap desig de projectar‐nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.
Només el petit Estat nacional, fet a la mesura de l’home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites Pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d’home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l’interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d’Espanya ni en l’endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre Nació i Estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i Estat, entitat jurídico‐administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada Nació no pot tenir el seu Estat propi.
Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un Estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar‐se un Estat independent pel seu compte.

L’Estat no és mai la Pàtria. La Pàtria és la Nació. La Pàtria és la forma sentimental de la Nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la Nació és la forma intel∙lectual de la Pàtria. La Pàtria és la Nació sentida.
L’home no és fill de l’Estat, sinó de la Nació. La llengua, el folklore, l’alegria popular són producte de la nació. L’Estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d’ensenyament, però no pot crear una cultura ni des‐vetllar uns sentiments. La Nació és amable, l’Estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L’única forma de fer l’Estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada Nació un Estat.

Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l’atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

Una forma o altra d’Estat és necessària, però la Nació és imprescindible. Per la Nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l’Estat ens convertim en súbdits. L’home que ofega en si mateix el sentiment de Pàtria, de Nació, per substituir‐lo per la idea de l’Estat, deixa d’ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un “hijo del cuerpo”.

L’home naturalment té la seva Pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la Nació engendra l’home. La Pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l’home per un decret de l’Estat, ni per les consignes d’un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l’Espanya oficial, ens és imposada una Pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

L’Estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l’enemic nat de l’home. La Nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l’home.
La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l’entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar‐se i solidaritzar‐se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l’home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La Nació crea l’ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s’hi troba bé, hom s’hi adhereix sense violència. La Nació és la llar, l’escola, l’estadi i el santuari de l’home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar‐lo, és capar‐lo.

L’Estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d’uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La Nació és patrimoni de tots. I per a l’home humil és, moltes vegades, l’únic patrimoni. És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer‐se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l’ambient nacionals –cultura, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent‐se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d’un clima i d’un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la Nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar‐ne. Les classes poderoses són arreu –Rússia inclosa– el suport de l’Estat.

D’això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

L’home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d’àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir‐se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la Nació."

"Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Josep Armengou".