dissabte, 21 de maig de 2011

Indignació i reflexió

Les coses no passen perquè sí. Tenen els seus orígens, els seus motius i, tard o d’hora, les seves conseqüències. També tenen els seus ritmes naturals que no es poden forçar.

Sembla que ara ha arribat el moment de la indignació general. No sé per quins motius molts han obert els ulls i s’han posat a protestar just en aquest moment, quan els motius hi eren des de ja fa molt de temps. Serà perquè han llegit el llibre de Stéphane Hessel? No ho crec pas, encara que possiblement hi deu haver influït una mica i potser ha servit de catalitzador de consciències.

La indignació generalment arriba quan la injustícia et va envoltant de mica en mica, se’t va fent evident dia a dia, et va rondant i, de cop, et toca ben de prop, et sacseja, és fa tan evident i irresistible que ja no podem aguantar més. La indignació i la revolta arriben de forma irada o pacífica quan la gota omple el vas. A vegades arriba de forma una mica irracional i impetuosa. Però normalment arriba després de reflexionar-hi molt i donar moltes voltes sobre les coses. Les coses les pensem i les repensem per poder trobar una sortida i, quan la sortida no es veu, és quan arriba l’angúnia, el crit, la desesperació i l’actuació.

Hessel, va néixer a Berlín el 1917, però ha viscut des dels set anys a París i, amb noranta-tres anys, conserva l’esperit d’un jove. És l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Aquest home acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Stéphane Hessel  s’adreça a tothom, però sobretot als joves tot dient que segueix havent-hi prou raons com per indignar-se: tots podem veure que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara ni tan sols ha arribat.

Avui és jornada de reflexió. Demà podrem posar la nostra indignació, la nostra protesta, les nostres esperances dins d’una urna per tal que algú escolti tot això, ho canalitzi i faci les coses tal com vol la majoria. El pitjor que pot passar és que el que guanyi ho reculli, s’ho guardi en un calaix i no en faci cas. Llavors és quan arriba la frustració i la conseqüent i lògica indignació. Si els nostres polítics volen seguir tenint un mínim de credibilitat, que escoltin la veu del carrer en aquests moments tan crítics en tots els sentits perquè, sinó, la indignació pot desbordar-se i ningú sap fins on pot arribar.