divendres, 20 de maig de 2011

Reunits però no pas units

M’havia proposat no parlar de les eleccions municipals però les ganes i la necessitat han pogut més que la voluntat. I no en volia parlar perquè les campanyes electorals ja m’han avorrit del tot. M’atipen tant les xerrameques des polítics que en aquesta campanya no he llegit cap programa, no he anat a cap míting, no he vist cap debat i quan era l’hora de les falques electorals canviava d’emissora.

Penso que en la política en general –com en la vida- els pactes són essencials. Però és que en la política municipal els considero necessaris i imprescindibles. Les necessitats d’un poble les sabem tots perquè les patim cada dia. Per tant, on millor que els Ajuntaments per anar units, fer pressió, buscar diners i fer les coses amb cap i peus?

Doncs es veu que no. Els partits es passen hores reunits i estudiant estratègies. Els partits es passen hores mirant per on poden agafar in fraganti l’adversari per tal de treure-li públicament les vergonyes. Perden el temps mirant quants vots poden treure si diuen això i es callen allò; si acusen a un i deixen d’acusar un altre perquè potser després el necessitaran per governar. En fi, una total pèrdua de temps i de forces que jo  no estic disposat a aguantar.

Parodiant aquella frase que es deia dels cristians que “a la fi dels temps, quan torni Jesús, els trobarà reunits però no pas units”, també es pot aplicar als polítics: no seran capaços d’anar units pel bé d’un poble; seran incapaços de mirar de fer allò que considerin millor pel bé dels ciutadans; seran incapaços de mirar pel bé comú i miraran només el bé del partit, seguint fidelment les seves instruccions.

La unió donaria el doble de força i multiplicaria el rendiment dels esforços. Al pobles petits, sobretot, la unió és fonamental però normalment és on més diferències i distanciament hi ha perquè la gent es coneix molt. Massa, fins i tot. Qualsevol obra o decisió municipal no es jutja per si està ben feta o no, per si és necessària o no, per si convé i és bona pel poble o no… Es jutja per qui l’ha duta a terme i, a partir d’aquest moment, li comencen a sortir detractors acèrrims arreu.

El que fa la força és la unió. I el que no en fa gens ni mica són les reunions, les paraules, les promeses, les visites protocol.làries –i ridícules- a les empreses i als comerços; el repartir bossetes de propaganda o floretes pels mercats amb somriures falsos a la boca i salutacions que volen semblar afectuoses. Jo demanaria als polítics municipals que fossin més normals, més propers, que visitessin les empreses o les associacions més sovint i no només en època d’eleccions; que escoltessin una mica més i parlessin una mica menys. I una cosa: que no prometin el que saben perfectament que no podran acomplir.

Ah! i una cosa per acabar: fastiguejat i tot, el diumenge aniré a votar.