diumenge, 3 de juliol de 2011

Ens sentim estafats

Es fotut viure amb la permanent sensació de que t’estafen per tot arreu. Aquesta és –em sembla- la sensació que s’ha establert al país. Una sensació massa generalitzada per poder sortir de la crisi.

Els joves se senten estafats perquè no poden treballar després d’anys d’estudis, preparació i sacrificis. Ara resulta que no hi ha futur per a ells!

Els que no se senten emparats pels tribunals, després que els bancs i caixes els ho hagin pres tot per no poder tornar els crèdits, també se senten estafats. Els bancs els havien deixat més diners dels que lògicament podien tornar, diners en forma de contractes swaps i altres enganys molt sofisticats que la majoria de la gent del carrer no entén  (ni té cap obligació d’entendre) i ara ens trobem amb milers de persones amb els dits enganxats en un immens parany.

Se senten estafades les petites empreses, que els han tallat els crèdits encara que moltes d’elles tenen feina, ganes de treballar i ampliar l’empresa. Resulta que els bancs no els deixen els diners que el Govern els ha deixat a ells i que fan servir per seguir especulant.

Se senten estafades les organitzacions de tipus social perquè les ajudes promeses i esperades no arriben i, a mig partit, han canviat les regles del joc. Jo treballo en un taller de discapacitats i tots sabem que depenem molt de les ajudes dels governs. Aquestes ajudes no arriben, o arriben amb molt de retard. Hi han tallers que han hagut de tancar per no poder pagar el personal. I altres, que havien fet ampliacions esperant les subvencions, ara no poden obrir portes perquè aquestes subvencions ja no arribaran mai.

Cal que tots estalviem en aquests moments però també cal que la societat no es fraccioni i quedi massa gent a la cuneta, ja irrecuperables del tot. Aquest és el greu perill que jo veig en aquests delicats moments que estem vivint, gràcies a una crisi que ha tocat –com sempre- als més febles i que els poderosos no sembla que vulguin posar-hi solució. Cal fer noves lleis que endureixin les penes als estafadors, als vius, als que fan negoci com sigui sense cap mirament ètic. Cal demanar responsabilitats a tants irresponsables que han causat tot aquest desgavell. I no pot ser que el govern de Zapatero, per exemple, vagi fent la viu-viu sense prendre mesures molt més dràstiques, ell que no va voler veure la crisi quan ja la tenia al damunt. Cal demanar responsabilitats a polítics ineptes i a directius de bancs que no van saber fer la seva feina. Cal demanar als mitjans d’informació que siguin més seriosos, no amaguin res i siguin capaços de posar a la llum pública tots els tripijocs que constantment es fan i que callen per interès quan els descobreixen. 

Si aquesta sensació d’estafa generalitzada segueix establerta en la nostra societat i la gent veu que no es fa res… malament rai! Cal reformes urgents, àmplies i radicals per tal de canviar coses i canviar tendències. Cal signes de que no es permetrà que les coses segueixin fent-se malament. I no s’hauria de permetre que polítics corruptes i encausats segueixin com si res hagués passat (a València en tenim un bon ram d’aquest tipus de flors verinoses). Així la societat no recobrarà mai la confiança.

1 comentari:

Padma. ha dit...

Estoy siguiendo de cerca desde Argentina todo lo que os está sucediendo con el corazón partido, pero con fe, sabiendo que la juventud involucrada con la realidad no permitirá que la sangre llegue al río y encararán una nueva era en la política de toda España. Sois un pueblo maravilloso y admirable y capaces de sobreponerse con éxito, adelante!