dissabte, 2 de juliol de 2011

Utopies

Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar. (Eduardo Galeano)

La utopia és allò que no sabem si podrem assolir però que tenim dret a somniar. És el dret al deliri. Tenir deliri per alguna cosa en català és tenir fal·lera, il·lusió. En definitiva és somniar. I ja sabem que els somnis es fan realitat si volem que se’n facin. Encara que no podem endevinar quan serà, sí que tenim, almenys, el dret a imaginar el que volem que siguin.

La cita de Galeano (ja sabeu que és una debilitat meva aquest autor) sobre la utopia m’ha vingut ràpidament al cap pel que deia en el post d’ahir i per alguns comentaris que he rebut sobre la independència de Catalunya. Galeano deia que l’any 1948 i el 1976, les Nacions Unides van proclamar extenses llistes de drets humans, però que la immensa majoria de la humanitat no ha assolit més drets que el dret a veure, sentir i callar. Ell ens convida a començar a exercir el mai proclamat dret a somiar. Què tal si delirem, per una estoneta? Per què no podem clavar els ulls més enllà de la infàmia, per endevinar un altre món possible?

Els somnis de Galeano venen a tomb en aquests moments. Vinga, posem-nos-hi!:

L'aire estarà net de tot verí que no vingui de les pors humanes i de les humanes passions; als carrers, els automòbils seran aixafats pels gossos; la gent no serà manipulada per l'automòbil, no serà programada pels ordinadors, no serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor; la televisió deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.

La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar;

s'incorporarà als codis penals el delicte d'estupidesa, que cometen els que viuen per tenir o per guanyar, en lloc de viure per viure només, com canta l'ocell sense saber que canta i com juga el nen sense saber que juga;

en cap país aniran a la presó els nois que es neguin a complir el servei militar; els economistes no diran nivell de vida al nivell de consum, ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses;

els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les cuinin vives;

els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts;

els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses;

la solemnitat es deixarà de creure que és una virtut, i ningú prendrà seriosament a ningú que no sigui capaç de prendre’s el pèl a si mateix;

la mort i els diners perdran els seus màgics poders, i ni per defunció ni per fortuna es convertirà el canalla en virtuós cavaller;

ningú serà considerat heroi ni ximple per fer el que creu just en lloc de fer el que més li convé;

el món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida;

el menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació un negoci, perquè el menjar i la comunicació són drets humans;

ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d'indigestió;

els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer;

els nens rics no seran tractats com si fossin diners, perquè no hi haurà nens rics;

l'educació no serà el privilegi dels que puguin pagar-la;

la policia no serà la maledicció dels que no puguin comprar-la;

la justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben unides, esquena contra esquena;

una dona, negra, serà presidenta del Brasil i una altra dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d'Amèrica, una dona índia governarà Guatemala i una altra, Perú;

a l'Argentina, les boges de Plaça de Maig seran un exemple de salut mental, perquè elles es van negar a oblidar en els temps de l'amnèsia obligatòria;

la Santa Mare Església corregirà les errades de les taules de Moisès, i el sisè manament ordenarà fer festa al cos;

l'Església també dictarà un altre manament, que se li havia oblidat a Déu: «Estima la naturalesa, de la qual formes part";

seran reforestats els deserts del món i els deserts de l'ànima;

els desesperats seran esperats i els perduts seran trobats, perquè ells són els que es van desesperar de tant esperar i els que es van perdre de tant buscar;

serem compatriotes i contemporanis de tots els que tinguin voluntat de justícia i voluntat de bellesa, hagin nascut on hagin nascut i hagin viscut quan hagin viscut, sense que importin ni una miqueta les fronteres del mapa o del temps;

la perfecció seguirà sent l'avorrit privilegi dels déus, però en aquest món malgirbat i fotut, cada nit serà viscuda com si fos l'última i cada dia com si fos el primer.
-Eduardo Galeano-