dissabte, 17 de setembre de 2011

Mossèn Pleixats


  
Ha mort d’accident de cotxe Mossèn Josep Pleixats i Davins, nascut a Berga el dia 22 de novembre del 1926. Pertanyia a una família de fondistes, anomenada cal Llois i situada al centre de la ciutat. Per aquest motiu també se’l coneixia pel nom de Mossèn Llois.
La majoria dels que llegireu això segurament que no el coneixereu de res, encara que era molt popular a tota la diòcesi de Solsona pel seu caràcter alegre, senzill i humà. Jo sí que el coneixia molt perquè va ser professor meu i ens unia un parentesc llunyà.
Vull explicar simplement unes anècdotes que retrataran una mica com era Mossèn Pleixats. Era el nostre professor de Matemàtiques, Física i Química. Com a professor no puc dir que destaqués massa, possiblement perquè li van manar fer una feina que no li agradava, però que havia de fer perquè li havien manat. No sabrem matemàtiques, ni física ni química –certament-, però les seves classes eres inoblidables pel fet que ens llegia quasi  sempre “La Codorniz” i ens explicava el seu inacabable repertori d’acudits de tota mena. Les seves classes, per tant, es feien prou agradables com per perdonar-li en aquests moments el fet d’haver après una mica menys de ciències, però haver après amb ell molta humanitat i haver-nos alegrat aquells inacabables dies d’internat. Era un fet insòlit que en un Seminari dels anys 60-70 es llegís en una classe  “La Codorniz”, no trobeu? Jo l’havia vist ballar claqué pujat damunt d’una taula en una festa d’amics i explicar-nos acudits hores seguides. Semblava que no els acabava mai. I una altra qualitat: de tot en feia un acudit en el moment.
Mossèn Pleixats era un capellà de bar i carrer. El seu apostolat el feia a les barres del bars (quan era a Solsona al Bar Pau) i perdent el temps parant-se a xerrar pel carrer. Berguedà com era, suposo que ho havia après de mossèn Josep Armengou, a qui li agradava molt passejar Carrer Major amunt i avall, xerrant amb el poble. Eren de la mateixa escola, encara que molt diferents de caràcter.
Mossèn Pleixats era un capellà del Concili Vaticà II. Dels que ja en van quedant pocs: oberts al món i a les seves inquietuds; els agradava estar barrejats amb la gent i sense signes externs que els distingeixin. D’aquells que no els cal vestir de negre o gris, ni els cal sotana i collet per demostrar que són capellans. Ja en van quedant cada dia menys d’aquests i com els enyorarem!… Una autèntica llàstima!
I, per acabar, vull transcriure una poesia que ha escrit el seu amic i poeta (berguedà com ell) Mossèn Climent Forner amb motiu de la seva mort.
COMIAT AL FONDISTA DE CAL LLOIS
Adéu, amic. Adéu, germà prevere.
Des d'un funest revolt de carretera
t'has enfilat, com fent el salt mortal,
fins al cimal sublim del teu Queralt.
Tu combregant les penes i alegries
dels teus fidels, fill de cal Llois, servies,
Pleixats, els millors plats i per Davins,
el teu segon cognom, els vins divins.
Això mentre a la taula i sobretaula
havent llescat el pa de la paraula,
com tu sabies fer-ho, amb tot l'amor,
l'ungies amb la mel del bon humor.
Doncs ara prepareu-nos tu i la Mare
el benaurat convit a gust del Pare.
 
I com deia un amic seu en un escrit de comiat i emulant l’humor de mossèn Pleixats: "El cel també deu estar en crisi i Sant Pere se l'ha emportat perquè hi posi bon humor".