dissabte, 15 d’octubre de 2011

Cooperar o competir?

ACTITUDS COOPERATIVES davant d’ ACTITUDS COMPETITIVES
La teoria de jocs ens ensenya que a la vida es produeixen dos tipus de jocs contraposats.

D'una banda, hi ha jocs competitius en els que per a que un guanyi, l'altre ha de perdre. Són els jocs que sumen zero: el que un guanya, ho perd l'altre. És la regla de la boxa. Hi ha un vencedor, per KO o per punts i hi ha perdedor. Vencedors i vençuts. Però hi ha molts altres jocs que no són competitius. Són els jocs que no sumen zero. Guanyen tots o perden tots. Són els jocs cooperatius.

Ens pensem, però, que tots els jocs que ens planteja la vida són competitius. Hem identificat la paraula "guanyar", amb guanyar a un altre, amb guanyar a costa d'un altre. Quan, en realitat, de la manera que més es guanya, és treballant en equip, col · laborant uns amb altres pel bé comú. Guanyar no és sinònim de guanyar-ho "tot", quan n'hi ha prou amb guanyar una bona part. El millor no és enemic del bo. Una actitud vital moderada veu amb complaença l'èxit compartit. Les actituds agressives, maximalistes, que no s'acontenten amb guanyar prou, ni prou, solen acabar sent competitives. I no s'acontenten amb guanyar ni tan sols molt, sinó que busquen el més, sempre més més que els altres.

La postura veritablement intel · ligent és l'actitud constructiva, cooperativa, la de qui vol i treballa pel bé comú. És una actitud generosa i solidària la de qui vol participar de l'èxit de l'equip.

Ens han educat, generalment, en la competència més ferotge. Però la postura purament competitiva és del tot indecorosa, sobretot si es defensa amb l'argument indigne que si no guanyo jo, aquí no guanyarà ningú.


EN UN MÓN de murris NINGÚ GUANYA.

Massa sovint, el murri es troba amb un altre murri i tots dos surten escaldats. L'ambició forada el sac.

Perquè l'estafador tingui èxit, els altres han de ser confiats. És paradoxal, però només un malvat desitja que els altres siguin bona gent. Perquè si tots van a enganyar, si tots surten a guanyar només ells, ja se sap el que passa: tots surten perdent. No hi haurà bé comú, si la bossa del frau fiscal s'engrandeix fins a l'infinit. Quan la corrupció és generalitzada, es fan fins i tot inútils les ajudes exteriors. En un món de guerres i mort, tot es gasta en armes de mútua destrucció.
L'estampa idíl·lica del poble en què ningú tanca casa seva amb clau i deixa el cotxe obert "perquè aquí no hi ha perill de robatori" va quedant-se en llegenda, digna de recordar. Una imatge més actual és, per desgràcia, la de la urbanització amb barrera i vigilant, vivint entre reixes i sense que ningú es fiï de ningú.

Tots reconeixen que és millor cooperar que lluitar entre si. Però costa fer-ho.

 

CONFIAR ÉS ARRISCAR.

L'acte de confiança suposa una actitud oberta, cooperativa, no conservadora, arriscada. Però la confiança es guanya poc a poc, arriscant en situacions i quantitats cada vegada més importants.

L'home confiat és el que arrisca moderadament. L’audaç arrisca per sobre del que marca la prudència. L’ingenu arrisca sense límit, inconscientment.

És una sort disposar d'una família, d'un grup d'autèntics amics, d'una comunitat, de qualsevol àmbit privilegiat on ens puguem moure confiadament.
L'actitud més generosa aparta l'enveja i s'alegra amb l'èxit, de vegades exclusiu, dels altres.
I treballar desinteressadament pel bé dels altres desemboca en un bé comú, que finalment és compartit per tots, nosaltres inclosos.

http://www.feadulta.com/index.htm