dimarts, 19 de juny de 2012

El futbol com a tapadora

He de confessar que m’agrada el futbol. Però també he de confessar que no m’agrada qualsevol futbol i encara m’agraden menys algunes de les coses que l’envolten. A l’entorn al futbol hi viuen i hi malviuen massa coses lletges, massa negocis tèrbols, massa diner negre i massa brutícia. El futbol mou massa diner i els futbolistes d’elit cobren també massa, sobretot en en temps de crisi i quan tanta gent ho està passant malament. De tant en tant es descobreixen algunes coses d’aquesta immensa cloaca, com és el cas recent d’Itàlia ara i com van descobrir-se fa uns anys enrere. En aquests fets hi estaven emmerdats dirigents, jugadors, clubs, àrbitres, la màfia i una mica “tutti quanti”.

En l’Eurocopa que es juga aquests dies tornem a veure coses massa fosques i vergonyants. Sembla que es mira massa poc on es juga i amb quines condicions es juga.Tant la UEFA com la FIFA sembla que només miren el negoci pur i dur i poca cosa més.Els drets humans sembla que no compten per a res, tal com passa -per altra banda- amb grans esdeveniments d’aquesta mena. Ara s’ha donat el vergonyós episodi a Ucraïna de l’holocaust de gossos i gats que viuen al carrer per tal d’embellir la ciutat i fer més bonic el teatre… I aquí no passa res i cap dirigent dirà ni piu. El futbol no pot servir de tapadora de la galleda de les escombraries.

El futbol com a esport no és això. El futbol com a espectacle i negoci és tot això i moltes coses pitjors. Potser seria el moment de recuperar una mica l’essència del futbol no us sembla?

Us deixo un text d’ Eduardo Galeano, autor a qui li agrada molt el futbol i que ha escrit textos molt bonics sobre aquest esport.

EL ESTADIO (Eduardo Galeano)

¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie.

En Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa. El Estadio Centenario, de Montevideo, suspira de nostalgia por las glorias del fútbol uruguayo. Maracaná sigue llorando la derrota brasileña en el mundial del 50. En la Bombonera de Buenos Aires, trepidan tambores de hace medio siglo. Desde las profundidades del Estadio Azteca, resuenan los ecos de los cánticos ceremoniales del antiguo juego mexicano de pelota. Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao. En Milán, el fantasma de Guiseppe Meazza mete goles que hacen vibrar al estadio que lleva su nombre. La final del Mundial del 74, que ganó Alemania, se juega día tras día y noche tras noche en el Estadio Olímpico de Munich. El estadio del Rey Fahd, en Arabia saudi, tiene palco de mármol y oro y tribunas alfombradas, pero no tiene memoria ni gran cosa que decir.

El fútbol a sol y sombra