dissabte, 16 de juny de 2012

Penediment i perdó (2)

Seguint amb el tema que va ser notícia ahir (el cara acara de Manrique i Caride) m’agradaria fer algunes reflexions que em sembla que són interessants. Són reflexions que m’han sorgit després de llegir algun article sobre el tema del perdó en general i sobre el fet en concret que es va produir ahir. No cal dir que no intento entrar en cap reflexió filosòfica perquè ni sabria fer-la prou bé i altres ja l’han fet abans, encara que no sempre es posin d’acord. Però sí que he trobat alguns aspectes comuns (la majoria són de MAURILIO FRANCO PÉREZ), que crec que són essencials per entendre el tema una mica millor. Els punts que voldria destacar són els següents:

1. M’alegro que a la sortida de la trobada Manrique l’hagués qualificat amb un 10. Vol dir que en va sortir satisfet i va trobar que va ser profitosa. Tant de bo la cosa segueixi.

2. He llegit que Caride no vol demanar perdó perquè per a ell el perdó té un sentit religiós. Prefereix dir que es penedeix del que va fer i que és conscient del mal causat. Em sembla que hauríem de donar per bona aquesta decisió i ja ens ja hauria de servir igualment perquè el que compta, en definitiva, és l’actitud interior que demostra.

3. Si no existís el perdó estaríem condemnats a triar una de les quatre opcions següents: perpetuar en nosaltres mateixos i en els altres el dany sofert, viure amb ressentiment, romandre aferrats al passat o venjar-nos. Cap d’aquestes coses resulta positiva ni a curt ni a llarg termini i cap d’aquestes coses ens fa sortir del bucle negatiu en el que estem endinsats.

4. El perdó vertader no és qualsevol cosa i cal allunyar-se d’algunes concepcions falses com la de que perdonar és oblidar. Perdonar no és oblidar perquè tots tenim memòria i no podem esborrar certes coses ni que vulguem. Al contrari, el procés del perdó exigeix ​​una bona memòria i una consciència lúcida de l'ofensa, si no, no és possible la cirurgia del cor que el perdó requereix. És una equivocació pensar que oblidar l'ofensa és senyal de perdó, perquè el mateix perdó ajuda a guarir la memòria, i el record de l'ofensa perd els seus nefastos efectes.

5. Perdonar no significa tampoc negar l'ofensa. Quan es rep un cop dur, una de les reaccions freqüents és negar el dolor i l'emergència d'emocions negatives. Aquesta reacció defensiva, si arriba a negar l'ofensa i si persisteix el reflex de defensa, pot ser contraproduent. La persona ofesa no ha d'ignorar ni la seva vergonya ni la seva còlera, sinó que ha de trobar formes d'expressió acceptables, ha de respectar la seva emotivitat.

6. Perdonar requereix no és només un un acte de voluntat sinó que és un procés més o menys llarg en funció de la ferida i reaccions de l'ofensor i els recursos de l'ofès. Per descomptat, la voluntat ha de cooperar en el procés del perdó, però no ho fa per si sola; cal mobilitzar altres instàncies de la persona: la sensibilitat, el cor, la intel·ligència, el judici, la imaginació i la fe.

7.Perdonar no pot ser una obligació sinó que és un acte lliure o no existeix. Reduir al perdó a una obligació moral és llevar-li el seu caràcter gratuït i espontani.

8. Perdonar no significa sentir-se com abans de l'ofensa.
Moltes persones confonen el perdonar amb el reconciliar-se, que vol dir seguir com abans. Com si l'acte de perdonar consistís a seguir tenint unes relacions com abans de l'ofensa. El perdó en si mateix no és sinònim de reconciliació, perquè pot tenir la seva raó de ser sense que aquesta existeixi.

9. Perdonar no exigeix ​​renunciar als nostres drets. Perdonar no significa renunciar als drets propis i que es faci justícia. El perdó que no combat la injustícia, lluny de ser un signe de valor, ho és de debilitat i de falsa tolerància, i incitarà a la perpetuació del crim.

10. Perdonar l'altre no significa disculpar. Perdonar no significa descarregar-a l'altre de tota responsabilitat per més que hi hagi moltes "raons", com l'herència, l'educació, la cultura ambiental etc. Però, si fos així, gairebé ningú seria responsable de les seves accions, per manca de llibertat suficient. Estar segur que l'ofensor no és responsable dels seus actes implica que, si no és estúpid, si més no és ximple.

11. Perdonar no és una demostració de superioritat moral. El perdó pot ser un gest molt subtil de superioritat moral; sota una aparença de benevolència i magnanimitat, es pot amagar un gran menyspreu per la persona ofensora. Com explicar que en ocasions es perdona, intentant donar una imatge de grandesa? No serà que tracta d'ocultar el seu dolor i profunda humiliació? Crec que es tracta d'ocultar la seva humiliació, amb gestos de generositat i misericòrdia. Fer això, és una caricatura de l'autèntic perdó. El veritable perdó neix de la humilitat del cor. Mentre que el fals perdó només serveix per humiliar l'ofensor. És una espècie subtil de venjança.

12. I pels que som cristians hem de pensar que perdonar no consisteix a traspassar la responsabilitat a Déu. "El perdó només correspon a Déu". Aquesta màxima s'ha interpretat com si l'ésser humà no tingués res a veure amb l'acte del perdó. L'aportació humana al perdó, per humil que sigui, té gran importància, i seria un mal pretext, per descarregar la nostra responsabilitat en Déu. Déu no fa per nosaltres el que correspon a la nostra iniciativa humana. Hem d'assumir les nostres ferides per penoses que siguin. Naturalment, això no vol dir que no anem a Déu, com un factor essencial en el perdó, però crec que hem de preparar en el pla humà, per obtenir la gràcia del perdó. Recordem, finalment, que, si bé emprendre la via del perdó veritable exigeix ​​molt valor, evitar cedir als miratges dels falsos perdons no requereix menys.

2 comentaris:

dolors ha dit...

Perdonar és oblidar.

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Dolors: D'alguna manera sí que és voler oblidar i esborrar. Però quan no es pot? Quan la memòria constantment fa present l'ofensa? Llavors només queda el remei de posar-hi voluntat. I la voluntat, en aquest cas, ha de ser el voler oblidar.
Una abraçada